Cara i creu dels circs de Nadal

«Limbus», a l'Ateneu de Nou Barris.

Leandre Ribera, un dels màxims exponents del nou circ que es fa a Catalunya, sorprèn en la 14a edició del Circ d'Hivern de Nou Barris amb un espectacle entorn del circ tradicional. Un interessant muntatge que enganxa des del primer moment i que resulta divertit i fresc; alhora que rebutja presentar estereotips negatius molt estesos que hi ha sobre el circ clàssic. Leandre fa una lectura amable i allunyada de la imatge decadent i tronada que hi ha instal·lada en la generació nascuda a finals dels 60. El mèrit de Leandre és doble. Per una banda, que un professional del circ contemporani com ell reivindiqui el circ clàssic és un fet si més no remarcable i, per una altra, que aconsegueix amb aquest muntatge situar les produccions de circ de l'Ateneu una altra vegada al primer nivell, després d'un cert desencís que van portar Oníricus l'any passat i, sobretot, Click, fa dos anys. El treball de Ribera per aquesta producció no parteix de zero, ja que amb el grup La Tal ja fa anys que està explorant el llenguatge dels pallassos, una figura que tant Leandre com molts altres experts consideren que està en perill d'extinció.

Limbus presenta el dia a dia de tres pallassos clàssics (Leandre Ribera, Jordi Magdaleno i Enric Casso) en un circ qualsevol. Es poden veure el carablanca, l'august i el contraaugust després d'una actuació, jugant a pilota i fins i tot enmig d'un incendi, en un esplèndid i divertidíssim número dels tres protagonistes que recorda que el foc era un dels principals enemics dels circs ambulants de principis del segle XX. Bonics, difícils i emocionants números de malabarismes i a la corda fluixa (Frida Odden) es poden veure en un espectacle que inclou una gran actuació a la corda volant de Katja Olsen, que ja va fer les delícies en l'espectacle La ciutat dels prodigis, i un final de festa amb un elefant inflable que dóna una imatge molt reeixida de com era el circ en la seva època daurada. Leandre Ribera, en el paper d'excèntric, està com la resta de la companyia. En la seva salsa. Un espectacle ben fet, atrevit, sincer, originalment pensat i esplèndidament executat. Un encert.

«El viatge», al Circ Raluy.

Amb la plantada del Circ Cric l'any 2006 i del clamorós fracàs del Circ Ozó, que després de gairebé dos anys de preparatius per fer gira va fer suspensió de pagaments a Vic, la primera ciutat que va visitar, el Circ Raluy es manté avui com l'únic circ català ambulant. Amb els precedents que hi ha no és estrany, doncs, que la família no vulgui estirar més el braç que la màniga. El negoci del circ pot ser una ruïna.

Tot i això, enguany els Raluy estrenen una lona nova i presenten números contractats, com el del malabarista canadenc, procedent del Cirque du Soleil, Edward Skwyrsky. El pes de l'espectacle, com és habitual, recau en la família Raluy. Niedziela, amb només 16 anys i acompanyada d'Emily Swider, presenta una nova versió del seu vibrant número de monocicle. Rosa Raluy despunta amb un ben executat número de cercle, i Louisa Raluy continua demostrant que és una artista polifacètica i un gran valor per a la família presentant un número aeri de cercle, després que els últims anys ha presentat equilibris sobre boles i bombolles de sabó. Però la gran sorpresa de l'espectacle El viatge és la parella Kerry Raluy i Jean Cristophe Fournier, els quals presenten un deliciós número de teles que val la pena veure i que es presenta com el preàmbul d'un número de trapezi que volen estrenar d'aquí a un any. Excel·lent assaig d'una parella que promet donar moltes tardes de glòria. També hi ha bons números, com el d'escala lliure que presenta Steacy Tebas i el del globus de la mort, que ja es va veure fa un any i que executa Fabricio Texeira. Al Raluy li passa una cosa, però. No acaba d'arrodonir el final dels bons números, i a més els més fluixos, com ara el d'acrobàcies de la família Balaton, són allargats innecessàriament. Això té com a resultat un espectacle amb massa alts i baixos.

«Llits», al TNC.

La primera cosa que cal dir és que les altíssimes expectatives de Llits, tant pel que fa al pressupost com al nom dels artistes, malauradament no s'han complert; la segona, que l'espectacle del TNC és excel·lent i del tot recomanable des del punt de vista de l'impacte visual; i en tercer lloc que la història que intenta explicar naufraga fins i tot abans que s'aixequi el teló; ja que el seu director, Lluís Danés, no s'ha cansat de repetir que el quàdruple salt mortal que prepara el protagonista –Albert Pla en el paper de Gran Lectus– és un salt impossible. Cal deixar clar abans que res que el quàdruple salt mortal és un exercici a l'abast de molts pocs artistes, però no és impossible. Fa uns anys se'n van poder veure dos quasi de seguits al festival de circ de Montecarlo, en un número de trapezi volant, i un altre a la barra russa. Si a aquest error de base se li afegeix que la història, ja des dels monòlegs inicials, és poca cosa i que tant Albert Pla com la resta dels artistes es perden enmig de la gran escenografia, doncs el resultat no pot ser més decebedor. La música de Lluís Llach, la mexicana Íngrid Esperanza, en un exercici aeri en què està subjectada dels llargs cabells, Alba Sarraute al saxo i Lídia Pujol en el paper de Lèctica són, amb diferència, el bo i millor d'un espectacle en què el circ té en tots els números una mena de coitus interruptus.

Els exercicis a la roda alemanya o a la perxa oscil·lant són del tot decebedors si es llegeixen els noms i cognoms dels artistes: Jordi Gaspart i Ignasi Gil, respectivament. Tots aquests números comencen però no continuen endavant. Com es troba a faltar, a Llits, la versió cirquera de La gallineta que oferia a Tranuites Circus!.. Una oportunitat que potser no està perduda si amb la gira de l'espectacle es millora la qualitat dels números i s'afina una mica més el treball coral perquè cadascú trobi finalment el seu lloc. S'haurà de veure i seguir.