Toti Soler: «Vivim en un buit cultural total»

El guitarrista, que edita un disc recopilatori de material antic, reflexiona entorn de la seva trajectòria vital per la música

En les notes que acompanyen el disc L'amant, Soler adverteix als seus oients que el nou àlbum no s'assembla a la seva obra més recent. «És música que TV3 em va demanar per posar de fons en programes de cuina o documentals», comenta el guitarrista. El disc recorre l'espectre sònic del Mediterrani nord, combinant aires flamencs amb italians, sons balcànics amb grecs. Últimament, Soler està indagant en antic material que mai ha editat, «per posar una mica d'ordre i recuperar temes que havia deixat abandonats». Assegura tenir, entre aquesta feina enterrada, tal quantitat de peces que no viurà per treure-les totes: de moment ja té més de 150 talls inèdits arxivats, alguns enregistrats en vetustes cintes magnetofòniques.

Diversitat de plans

Soler és un home de molts projectes: amb un nou disc de cançons gairebé enllestit, segueix tenint enlaire un àlbum amb Llúcia Vives, un de guitarra sola i un tribut a Bach. «Les coses surten com surten: la trilogia de les tres vides [Vita nuova, Vida secreta i Vida més alta] no estava planejada de bon principi, però la continuïtat que té és clara.» Els temes presents en aquests tres discos, que pròximament pensa editar en una capsa conjunta, van ser enregistrats al llarg d'aquesta dècada a la seva casa d'un petit poble del Baix Empordà, on es va establir definitivament ara fa deu anys. «Tot i així, jo fa molts anys que he marxat i tornat», comenta, i recorda el poema de Pere Quart Vacances pagades: «Defineix perfectament la meva trajectòria.»

Per descomptat, la seva feina va més enllà de les parets de la llar i estudis d'enregistrament: continua assaltant els escenaris. Prossegueix el format «El quartet dels mals endreços», on el seu trio amb en Marc Prats i en Lluís Cartes s'uneix a la presència de Joan Ollé. Preveu la continuïtat d'aquesta peculiar col·laboració. Admet, de fet, que la feina amb el trio, començada fa un any i mig, és «tot un gust, una espècie d'alliberació, amb una interessant tonalitat jazzística que em treu certa responsabilitat». No obstant això, segueix fent recitals tot sol: «Treballo molt amb l'Institut Cervantes, i sovint m'envien a cicles de guitarra arreu del món. Ara tot just acabo de tornar de Moscou.» Amb els anys que fa que actua davant les audiències, reconeix que se sent més segur: «No em poso gens nerviós, al contrari: és tota una meravella tocar en directe. Que ja són quaranta-cinc anys, amb la broma.» Això sí: rebutja qualsevol tipus de commemoració. «Sempre m'he sentit molt deixat de costat», afirma Soler, pensant en la seva carrera: «Mai m'he sentit en el grup dels escollits.» Sap que la seva música no és comercial, però tampoc pretén que ho sigui: «Tinc la llibertat de poder fer la música que vull, sense entrar en terrenys de modes.» Li agrada pensar que la seva música va creixent: «Vaig evolucionant, matisant el meu llenguatge: les influències que abans eren evidents ara es converteixen en un estil més personal. Vull pensar que qualsevol artista aspira a això.»

Passat i present

Recorda emocionat l'escena musical «gloriosa» de la Barcelona dels anys setanta: no oblidem que en el disc recopilatori que acompanya el nou llibre d'Àlex Gómez-Font Zeleste i la música laietana apareix la seva composició Sardana flamenca, que «ni és sardana ni és flamenca», riu Soler. Estava estudiant guitarra clàssica a Londres quan es va donar el boom Zeleste: «Vull donar gràcies a en Víctor Jou, que va ser l'autèntic impulsor d'aquest moviment. En aquell moment del franquisme hi havia una necessitat de cultura.» Comenta com el seu gran amic Ovidi Montllor va augurar l'esfondrament de tota l'escena: «Se'n va anar la Cançó a fer punyetes, van quedar un parell de vaques sagrades i es va acabar la feina.» Rememora els temps en què els músics de Zeleste eren cridats per tot Espanya, temps daurats que han passat a la història: argumenta que avui «vivim un buit cultural total». «Diuen que la gent té més accés a la cultura, però en realitat ha baixat el nivell cultural.» Concedeix que tot moviment musical té el seu interès, però que a la llarga «el problema no és la música, sinó els músics. En l'aspecte tècnic hi ha hagut una millora, ja que hi ha més recursos, però no en l'aspecte creatiu». Conclou que la normalització de l'accés a materials i ensenyament provoca que s'estigui «perdent l'espurna». En el cas del flamenc, per exemple, opina que abans hi havia molt més contrast entre artistes, i que ara sovint només rebem la versió comercial del gènere: «La cosa més pura segueix existint, però l'has d'anar a buscar.» Per això s'ha desentès de l'escena musical actual: confessa que es recrea en els clàssics –des de Bach fins a Michael Jackson, passant per Miles Davis– i ignora completament les modes d'avui dia. «Sincerament, ja no estic tant al cas.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.