El cineasta que creia en la bellesa del món

A la Mostra de Venècia de l'any 2007, Eric Rohmer, que molt poques vegades havia aparegut en públic i que no freqüentava els festivals, va presentar Les amours d'Astrée et de Céladon com la seva última pel·lícula. El cineasta va afirmar que volia que aquesta adaptació de la novel·la pastoral d'Honoré d'Urfé, escrita a principi del segle XVIII, fos considerada la seva «tomba hindú», fent referència al títol del darrer film del seu admirat Fritz Lang. Passats més de dos anys, Rohmer no ha tingut temps de penedir-se de la decisió i així és que Les amours d'Astrée et de Celadon es confirma com el seu testament fílmic amb la singularitat que no té res de crepuscular: és una manera lluminosa i sensualíssima (més que mai, com si s'alliberés definitivament del jansenisme que apunta fort en alguns dels seus Contes morals) de compendiar i revisitar la seva obra amb una última mirada refulgent.

Despullant la història original d'Honoré d'Urfé de nombroses subtrames, l'adaptació d'aquesta obra sobre l'amor va revelar-se com una nova variant (o potser una manera d'apuntar part dels seus orígens literaris) dels temes rohmerians. Com ho fan els pastors, les nimfes i els druides de Les amours d'Astrée et de Céladon, els personatges de Rohmer viuen sovint atrapats en la teranyina de l'amor amb les seves il·lusions i els seus enganys, són sotmesos als capricis de l'atzar i víctimes de les aparences. També s'enreden amb les paraules, que en el món de Rohmer poden ser una manera d'amagar-se: sempre hi ha una certa invitació a sospitar que els personatges rohmerians, tendents a la verbositat, diuen alguna cosa diferent del que pensen, senten o desitgen. A vegades, doncs, s'enreden parlant sobre l'amor, a propòsit del qual apareix en el cinema de Rohmer la idea de l'enamorament, l'objecte d'amor com una projecció idealitzada, la vivència desigual o asimètrica de l'experiència amorosa. En relació amb aquesta, també entren en joc el gust per la seducció, que viuen com una obsessió alguns personatges masculins que semblen hereus dels llibertins del segle XVIII; la gelosia o la sospita de l'engany, provocada per la desconfiança o els moviments d'un tercer en discòrdia; la curiositat per «l'amic de la meva amiga» (o l'amic de l'amiga) que, com si fossin variants de Les afinitats electives, fa que hi hagi trencament de parelles per formar-ne de noves amb els mateixos elements, i el retorn cap a la parella original després que, perdut l'interès per la relació estable o tendent a estabilitzar-se, s'hagi experimentat la temptació de l'aventura amorosa.

Aquests temes va desplegar-los i variar-los Eric Rohmer en una filmografia concentrada en bona part en tres sèries: Contes morals, que reuneix sis films (entre els quals hi ha Ma nuit chez Maud i La col·leccionista) amb una estructura pràcticament idèntica (un home es debat entre dues dones per retornar sempre a la que va conèixer primer) realitzats entre els anys seixanta i principi dels setanta; Contes i proverbis, que conté sis films més amb els quals, tot i partir d'un argument precís en què els personatges femenins són els que dubten entre diversos homes, Rohmer va tendir a obrir-se (sobretot en la meravellosa Un rayon vert) durant els anys vuitanta als imprevistos dels rodatges fent atenció als moviments de la naturalesa o als sorolls urbans; i els quatres Contes de les quatre estacions, que, amb un film per cada estació de l'any, és la manifestació plena del que Rohmer considerava la tasca prioritària del cinema: mostrar la bellesa del món en la mesura que té la capacitat de reproduir-lo. En això, va ser fidel al mestratge del teòric André Bazin, un dels referents dels cineastes de la Nouvelle Vague, de la qual Rohmer va formar part essent deu anys més gran que Truffaut, Rivette, Godard i Chabrol. Arribat a París a finals dels anys 40, tenint una formació literària, va conèixer aquests seus futurs companys mentre animava un cineclub al barri llatí. Hi va coincidir a la revista Cahiers du Cinema i va participar en el clima de col·laboració amb què tots van fer els primers films.