Les belles arts a l'era del zàping

Ho reconec. No puc evitar quan parlo amb el crític d'art i pensador Daniel Giralt-Miracle recordar-me del seu pare, Ricard Giralt Miracle, ja mort. El vaig entrevistar fa molts anys i, sincerament, el record que tinc d'aquella xerrada amb el gran dissenyador i impressor ha quedat selectivament arxivat en l'apartat (pretensiós i grandiloqüent) de grans personatges coneguts al llarg de la meva carrera. Vaig pensar que havia conegut un home d'aquells que ja no en queden.

Ha passat el temps i en trobar-me amb el seu fill també tinc la mateixa sensació. Pel seu talent i coneixement renaixentista (i també perquè ens anem fent grans), de daniels comencen a quedar-ne pocs. Sobretot pel que fa a la seva manera d'entendre i analitzar l'art (a més de crític i periodista ha estat director del Macba, comissari de l'Any Gaudí, responsable del servei d'Arts Plàstiques del Departament de Cultura i... moltes coses més). Per això em deixa parat quan em diu: «Les Belles Arts han mort» (atenció, ho diu un membre de les acadèmies de Belles Arts de San Fernando de Madrid, de Sant Carles de València i de Sant Jordi de Barcelona). «El concepte clàssic, d'arrels gregues i romanes, que té tot el seu sentit en el Renaixement, amb el qual es buscava mitjançant l'art la sensibilitat, la bellesa, el plaer i la profunditat espiritual, ja és obsolet.» Per Giralt-Miracle l'art ha estat substituït per altres productes que responen al consum immediat. «Ara ens trobem a l'era de la cultura del zàping i el que la gent busca és la resposta ràpida als impulsos pels quals ens movem. Amb això en tenim prou perquè ja no es vol aprofundir en res.» Per definir els nous aires, Giralt-Miracle s'apropia del concepte de cultura líquida expressat per Zygmunt Bauman en el seu llibre Temps líquids.

Daniel Giralt-Miracle no vol dir en la seva reflexió que els artistes han deixat de tenir sentit, però sí que el seu paper ha canviat. «Abans els grans creadors volien fer grans obres per passar a la posteritat. Ara potser sí que algun hi passarà, però la seva funció és diferent. Els artistes són cada cop més pensadors, són més a prop de l'assaig i la novel·lística, però utilitzant noves eines de caràcter tecnològic.»

Aquesta reflexió no la fa des de la perspectiva de la nostàlgia, sinó des del convenciment analític que els temps canvien i les coses agafen nous rumbs. Envoltat per una col·lecció de prop de 30.000 llibres que formen part del seu arxiu, Giralt-Miracle és ben conscient que ja no és d'eixe món. «Tenim uns mecanismes diferents d'apropar-nos a la cultura. Els joves viuen en pisos de 60 metros quadrats, el que fa del tot inviable tenir un arxiu de llibres; llibres que, a més, no poden comprar perquè tenen un sou de mil euros. Aquesta realitat fa que la xarxa sigui la gran font de documentació de tots els joves.»

Daniel Giralt-Miracle des de ben menut va viure l'ambient artístic i cultural que envoltava el seu pare. Aquesta circumstància i la seva feina periodística (va treballar per la revista Destino) fa que hagi conegut un bon grapat de personalitats del món de la creació, moltes d'elles ja mortes.

Això fa que a les seves explicacions més didàctiques, la part més teòrica vagi sempre florida amb un bon reguitzell d'anècdotes. Per aquest motiu hi ha un editor que li va al darrere. Vol que li escrigui les seves memòries. Giralt-Miracle s'ho està pensant (personalment crec que escriure unes memòries el fa sentir més gran) mentre recorda que molts dels que va conèixer ja no hi són: Miró, Warhol, Hernàndez Pijuan, Ràfols Casamada. Artistes que feien un art amb un pòsit d'aquells que ara la societat sembla no necessitar.