Un estudi avisa que el cinema menysprea el català més que cap altre idioma europeu

L'estudi analitza els casos de catorze llengües europees oficials comparables a la catalana en nombre de parlants –cal dir que Catalunya és l'única nació sense estat de la llista. Així, per exemple, a Islàndia, amb 270.000 espectadors potencials i en una societat bilingüe anglès/islandès, aquest segon sempre hi és present. A Finlàndia, la comunitat lingüística sueca té menys de 300.000 espectadors potencials, però el suec, en aquest país, té accés al cinema en les mateixes condicions que el finès. També la subtitulació en dues llengües –com la que fa uns dies es va provar als Verdi de Barcelona– és una tècnica freqüent en països plurilingües com Suïssa (francès/alemany), Bèlgica (francès/flamenc), Finlàndia (finès/suec) o Letònia (letó/rus). Eslovàquia, Lituània, Eslovènia i Estònia són altres països amb mesures específiques en el seu marc legal per afavorir les llengües pròpies al territori on són oficials. Fora d'Europa, l'estudi es fixa en el Quebec, on una llei garanteix que la meitat de les còpies siguin en francès; en aquest cas, els quebequesos es beneficien que la seva llengua es parli de manera massiva en altres països, cosa que no passa en el cas del català.

En vista d'aquests exemples, l'estudi de la Plataforma per la Llengua adverteix que el català és «una raresa» a Europa en comparació amb altres llengües similars. «No demanem una cosa estrambòtica sinó la normalitat dels països de la nostra àrea; som una trista excepció», diu Josep Maria López Llaví, membre de la Plataforma per la Llengua.

«Estem segurs que la llei serà bona per a l'empresariat; el català afavoreix el consum», indica Martí Gasull, portaveu de la Plataforma, en referència a un dels arguments dels empresaris: no hi ha prou demanda per al cinema en català. L'estudi de la Plataforma, no obstant això, diu que «el cinema en català és tan rendible com el que es fa en altres llengües» i que «la demanda és limitada per l'oferta», atès que el nombre d'espectadors de cinema en català ha augmentat els anys que hi ha hagut més oferta (la mitjana d'espectadors per sessió en català és superior a la dels espectadors en castellà). I això malgrat que les versions en català s'han projectat moltes vegades en sales secundàries i en horaris poc afavoridors, i que els films han estat poc temps a la cartellera, denuncia Gemma Ponsa, autora de l'informe.

L'estudi atribueix l'arrelament del doblatge monolingüe en espanyol a «motius històrics», sobretot a una ordenança franquista de 1941, que es va mantenir vigent durant 34 anys, i que ha generat una «rutina».

Pel que fa al marc legal vigent a l'Estat, la llei 55/2007 estableix un fons d'ajudes per a les comunitats autònomes amb més d'una llengua oficial per estimular el doblatge o la subtitulació en llengües que no siguin la castellana. En aquest cas, l'informe assenyala que el criteri de localització de les empreses audiovisuals fa que la inversió a Catalunya quedi «infrarepresentada» respecte de la rendibilitat real del cinema al territori.