Geni maligne

Teatre de Salt. Tarda de diumenge. Pressuposem-nos en el segle XVII, el 24 de setembre del 1647, René Descartes i Blaise Pascal reunits en el convent parisenc dels Mínims. Mai s'han vist, tampoc tornaran a veure's. Pascal només té 24 anys; Descartes, 51. Són dues de les testes filosòfiques del moment. Primer llumeja l'admiració i el respecte; temps després, l'acritud i la decepció. No és exactament això el que ha d'ocórrer amb tipus humans com aquests? Si més no, Jean-Claude Brisville, així ho judica quan escriu una dramatúrgia com aquesta, tan fantàstica com maniquea, ben executada com tendenciosa, filosòficament decebedora però teatralment perfecta. Pobre Blaise Pascal turmentat i convertit aquí en un furibund ésser de parròquia fixa i sectari, malhumorat, estret de mides, reduït, tant obsessionat amb Crist com gemegant per la salvació de les ànimes, ni una sola idea. És cert que va viure una nit d'èxtasi místic i que els seus Pensées van dirigits als incrèduls i llibertins; però era un ésser riquíssim, ple de contradiccions, amb una ironia descarnada, conscient del sentit tràgic de l'existència i del seu sofriment, que suportava només a base d'un sarcasme cru. En canvi Descartes és encarnat com un hedonista angelical, bonàs, afable, d'una ironia fina i educada, amb un humor filosòfic paternal, sense fissures ni contradiccions, reflexiu, amb certeses, potser massa si tenim en compte que és l'home que estampa a l'olimp allò del dubte metòdic i del geni maligne que ens enganya; vist així, potser desplega excessives perfeccions. Enfrontats aquests dos caràcters, ja em direu quina mena d'igualació i equitat es pot desprendre!

Però teatralment parlant és d'un resultat cartesià, que funciona fantàsticament, una mena de comedieta seriosa, plena d'un humor relaxat, intel·ligent i fi. Un s'ho passa la mar de bé assaborint el llenguatge pausat i de formes exquisides, en un muntatge escènic auster, senzill, sense distraccions, en què la paraula i els silencis en marquen la vivor. Dóna gust veure Josep Maria Flotats en plena forma, irònic i amb el deix que flota en l'aire i ho embolcalla tot, l'estil únic, el desplegament afrancesat, gestualitat i formes que, sinó irriten a un, són la més pura delícia. Albert Triola acusa bregar amb un personatge antipàtic, sense matisos ni possibilitats, així desplega algun excés dolorós més que comprensible, però no deixa d'estar a l'altura correctíssima de la magnífica escena. La llum, un brot, tènue i perfecte, de candela encesa, estampa una atmosfera íntima, pintada, de quadre secular d'època.

Afirma Pascal que busquem la felicitat en l'oblit de la nostra misèria, distracció o divertiment que ens ofereix només una pau il·lusòria... Doncs bé, ara ja teniu pau.