Rigola presenta el seu «unplugged» escènic del «Nixon-Frost», a Blanes
«En l'original veus personatges i en aquesta veus actors fent els personatges»
-
Reston (Benito), Frost (Carreras) i Nixon (Marco), en un moment de l'obra. / ROS RIBAS. -
Una imatge de l'espectacle, un combat dialèctic. / ROS RIBAS. -
Joan Carreras és Frost, i Lluís Marco és Nixon, en aquest combat dialèctic./ ROS RIBAS. -
VÍDEO: Roda de premsa de presentació de l'espectacle, abans de la seva estrena, el setembre del 2009.
-
VÍDEO: Trailer de l'espectacle (l'original).
Interrogat sobre la necessitat de fer dos muntatges diferents del mateix text, Rigola ahir va explicar que «un primer motiu és el fet d'adaptar l'espectacle a altres espais, diferents del Lliure, amb altres característiques, i una altra intentar mostrar el que és essencial en l'obra, abandonant l'espai realista per anar a un altre de conceptual. M'agraden, però, les dues versions». Les diferències entre un muntatge, l'espectacular, el que es va poder veure a Girona en la darrera edició de Temporada Alta, i l'unplugged es troba, bàsicament, que l'escenografia es redueix ostensiblement i, per tant, també varia la il·luminació; que la concepció videogràfica és diferent –a l'original el responsable era Álvaro Luna, i a l'unplugged és Àlex Serrano–, i que, com diu Rigola, en un, l'original, el públic hi veu personatges, mentre que en l'unplugged hi veu els actors fent els personatges, una diferència que es deu al fet que els intèrprets romanen sempre en escena, de manera que són presents, tot i que en un segon pla, en moments en què se suposa que no hi haurien de ser i, per tant, com diu el director: «És impossible que els intèrprets no s'enduguin tot això quan han d'entrar a escena.» En aquesta versió més despullada de l'espectacle, segons el director d'escena, tant els intèrprets com el públic parenmés atenció a la paraula, mentre que en la primera l'espectacle és global, amb una major incidència del llenguatge audiovisual a través de les projeccions.
Un combat dialèctic
La peça dirigida per Rigola és una adaptació del text Frost-Nixon, de Peter Morgan, que es va estrenar el 2006 a Londres. L'obra es basa en una sèrie d'entrevistes televisives que l'expresident dels Estats Units Richard Nixon va concedir al presentador de televisió britànic David Frost, a canvi de 600.000 dòlars, més de tres anys després del cas Watergate. Nixon mai no va ser jutjat i Frost, amb la inestimable ajuda d'un dels seus col·laboradors, Jim Reston, va collar de tal manera Nixon, en un apassionant combat dialèctic, que aquest va acabar reconeixent tàcitament la seva participació en l'afer i va demanar disculpes al poble americà.
Les dues versions de Nixon-Frost es van estrenar el setembre de l'any passat a Barcelona, i tant les crítiques com la resposta del públic van ser excel·lents. Un dels punts, però, que es va remarcar i en què no hi va haver consens, va ser la contenció de Lluís Marco en la seva caracterització de Nixon, una opció clara de la direcció: «No podíem fer un dolent dolentíssim, sense matisos, sense contradiccions, sense ambigüitat, perquè aleshores l'espectador pren partit d'entrada i ja no hi ha combat d'idees, es perd l'interès de tot», explica Rigola. El director d'escena creu que l'obra explica la història de dos personatges que estan en hores baixes, però «que volen tornar a brillar», que necessiten redreçar les seves carreres, la de comunicador i la de polític, respectivament, al preu que sigui, i estan disposats a arriscar tota la seva carrera professional. La derrota, en el cas de Richard Nixon, va suposar la seva retirada absoluta de la vida política, en un moment en què es plantejava tornar-hi.