Quan Vicent Andrés Estellés conegué Antonio Machado

Rocafort de Campolivar és un poble, ara de sis mil habitants, situat en el que els geògrafs anomenen «l'Arc de Montcada», l'orla de tossalets que tanquen les terres de regadiu de la comarca de l'Horta Nord per la banda de ponent. Sobre aquelles xicotetes elevacions, un seguit de pobles que actualment es toquen els uns als altres en un continu urbà que comença a Burjassot, passa per Godella, Rocafort i Massarrojos, per a acabar a Montcada i Alfara, allotjaven, en temps passats, els llauradors que conreaven les fèrtils terres de l'horta de València situades al seus peus, a la part baixa dels seus termes.

Llauradors, però també pedrapiquers —el mateix nom de Rocafort explica la seua especialitat— ja que en trobar-se aquí les pedreres més properes a València, la pedra d'aquests pobles és el material amb què, al llarg dels segles, es van bastir les principals construccions de la capital del regne; des de les torres dels Serrans fins les baranes de defensa del sempre perillós riu Túria.

Precisament a Rocafort i Godella, on el preu de la terra de secà dels seus termes no era molt elevat i, on un clima més fresc permetia passar uns estius més agradables que a València, va començar, des de finals del segle XIX, a instal·lar-se una cada vegada més nodrida colònia estiuenca de la burgesia de la capital que va començar a construir hi les seues cases i mansions de vacances. Unes edificacions similars en molts aspectes a les anomenades vil·les de Benicàssim que, en alguns casos van ser construïdes pels mateixos arquitectes.

A una de aqueixes mansions de Rocafort, és on, en novembre de 1936, va anar a viure el poeta Antonio Machado quan la capital de la República es va instal·lar a València fugint del Madrid assetjat per l'exèrcit franquista. Machado, de seixanta-dos anys, es va instal·lar a Villa Amparo, una vil·la a la vora de la sèquia de Montcada, molt a prop de l'estació del trenet, el ferrocarril de via estreta que connectava tots aquests pobles de l'Arc de Montcada amb la capital. L'acompanyaven sa mare, el seu germà José i la seua dona i les tres filles d'aquests.

Per Villa Amparo i per Rocafort, convertits en el refugi del poeta, van passar aleshores personatges destacats de la vida intel·lectual i política de l'època com Pablo Neruda, Rafael Alberti, Octavio Paz, Tristan Tzara, María Zambrano o Max Aub entre altres.

Mentrestant, a Burjassot, a pocs minuts de Rocafort en el trenet, un adolescent de tretze anys, fill de forners, aprenia l'ofici familiar i s'iniciava en la mecanografia. Amb el temps arribaria a ser poeta, però ara, massa jove per ser molt conscient del que passava al seu voltant, vivia la vida de tot adolescent en un món trasbalsat per la guerra. El seu nom, Vicent Andrés Estellés.

Molts anys després, a finals dels huitanta, en un col·loqui amb els alumnes de COU de l'Institut de Massamagrell, que havien d'estudiar la seua obra, li va preguntar una alumna:

—I vosté que estava tan a prop, va conèixer Antonio Machado en el temps que va estar a Rocafort?

—Clar que sí, jo anava a escoltar els rossinyols al jardí de la casa on estava i a tocar-li el cul a una neboda seua. -Respongué el nostre poeta.

Machado va viure catorze mesos a Rocafort, fins gener de 1938 quan l'avanç de l'exèrcit franquista aconsellà el seu trasllat. Diversos escrits, i unes poques imatges recorden la seua estada al poblet de l'Horta on, el 22 de febrer de 2009, setanta aniversari de la seua mort d'exiliat a Cotlliure, se li va retre un homenatge en el què estava present una de les nebodes que el van acompanyar en la seua aventura valenciana.

Vicent Andrés Estellés, havia mort el 1993, als seixanta-sis anys, convertit en el millor poeta valencià des d'Ausiàs March.

El 22 de febrer d'enguany, cloent l'any dedicat a Machado, tots dos seran recordats a la Casa de Cultura de Rocafort.