Abans, ans, enans, enantes i «antes»
CLAR I EN VALENCIÀ
Si cerquem la paraula abans en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem:
abans 1. adv. a. Denota prioritat en el temps, anterioritat. Ho ha dit abans. Et donaré el paquet si abans em pagues. b. Antigament, en altre temps. Abans els homes duien barret. c. Denota prioritat de lloc, posició respecte a allò que és més lluny. Uns quants metres abans. d. Denota prioritat de rang, preferència. Abans morir-me de fam que ser un lladre.
El DVal, a continuació, arreplega les locucions prepositives abans de, abans de gaire i abans que i, finalment, inclou el significat del vocable en qüestió com a adjectiu amb la definició i els exemples que copie tot seguit: 5. adj. Precedent. El dia abans. El carrer abans.
El mot abans és el que devem emprar per a expressar els conceptes definits, tant en la llengua oral com en l'escrita, pels motius següents: 1) és normatiu, 2) és d'ús generalitzat en la llengua culta, 3) va ser àmpliament usat pels clàssics, 4) s'ha mantingut viu fins a temps molt recents i, probablement, encara hi haja valencians vius que l'han heretat per tradició oral.
Equivalents d'abans són ans, enans, enantes i antes. Estudiem-los per separat.
Ans. Aquest mot és tan antic com abans i, antigament, els dos vocables coexistien i s'empraven indistintament. Açò no té res d'estrany, ja que actualment passa amb altres parelles de paraules equivalents com ara els verbs dur i portar o els adjectius fosc i obscur.
El vocable ans el podem trobar en els texts del nostres clàssics, és normatiu i té un cert ús en la llengua literària, especialment en poesia, encara que no s'usa mai en altres formes de llengua culta com la llengua estàndard emprada en els mitjans de comunicació o el llenguatge científic i tècnic.
Aquest mot, actualment, és encara viu en valencià i s'usa en diverses contrades. En la zona del Baix Vinalopó, per exemple, és encara d'ús habitual.
El Diccionari Català-Valencià-Balear, en l'entrada ans, diu una cosa tan desconcertant com la següent: «S'usa encara en el llenguatge vulgar de moltes contrades de Catalunya i a tot el regne de València; a les illes Balears no s'usa gaire».
No entenc per quin motiu diu això de «en el llenguatge vulgar». Supose que l'expressió «llenguatge vulgar» es referix únicament i exclusivament al «de moltes contrades de Catalunya», ja que si afectara també al parlar dels valencians no diria «a tot el regne de València» sinó «de tot el regne de València». De tota manera, considere que no cal calfar-se gaire el cap amb aquest comentari poc afortunat del DCVB.
Enans. Aquesta variant, emprada pels nostres clàssics, és encara viva entre els valencians. En el DCVB trobem exemples literaris de Teodor Llorente i de Joaquim Martí Gadea.
La paraula enans la recull el Diccionari Valencià però, inexplicablement, no l'arreplega el diccionari del SALT3. Tampoc la trobem en el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, ni en la primera edició ni en la segona.
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana sí que el recull, però amb la marca antic i dialectal. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua també l'arreplega.
Enantes. És paraula exclusivament valenciana. En el DCVB trobem un exemple poètic de Teodor Llorente. No l'arreplega cap diccionari dels que considerem normatius.
Antes. És un castellanisme molt antic entre els valencians —ja el trobem en el Thesaurus Puerilis d'Onofre Pou— i actualment està molt estés, però no l'usa ni l'ha usat mai la llengua culta. Com que és un castellanisme innecessari, faríem ben fet si ens esforçàrem a eradicar-lo fins i tot de la llengua col·loquial.