L'any passat es commemorà el vuitantè aniversari de la III Exposició d'Art del Penedès a Vilanova i la Geltrú. Era la continuació de les que s'havien celebrat el 1926 al Vendrell i el 1927 a Vilafranca del Penedès. La intenció era continuar fins a Sitges a l'any 1930, però la situació política del moment va aconsellar no fer-la. L'any vinent també es compliran vint anys de la darrera mostra Ardhara. Mostra d'Art del Penedès, que, recollint aquella experiència i motivació de les exposicions dels anys 20, volia recollir les iniciatives artístiques de qualitat i situades al territori del Penedès, entès com a una unitat de territori i com un espai on, en aquells moments –i, per descomptat, ara també segurament–, es concentrava una producció artística que calia que superés el marc del territori per projectar-se cap al país com un art produït en un territori concret. L'experiència de les convocatòries d'Ardhara van coincidir en el temps amb altres moviments semblants a comarques tan diferents com el Vallès, el Baix Camp o el Baix Llobregat. Possiblement també aquesta proposta es vinculava al debat que existia en aquells moments sobre la divisió territorial al nostre país i el creixement de la percepció que era possible la creació i la difusió culturals més enllà de la capital. No era tant el rebuig a la capital, Barcelona, sinó la pròpia afirmació dels potencials culturals i la possibilitat d'una oferta cultural de qualitat dels territoris com a aportació al conjunt del país.

Un territori no es pot definir només pel seu art, per la seva capacitat de generar creativitat. L'acte creatiu no deixa de ser un acte individual, però fet en un determinat espai i aquest segur que influeix en el procés creatiu. La suma de les individualitats situades en un mateix territori pot donar el valor afegit de globalitat i és evident que el nostre territori, amb els diversos entorns físics i socials, pot donar sentit a una creativitat territorial col·lectiva capaç de projectar-se a la resta del país. En el substrat de les Exposicions d'Art del Penedès de final dels anys vint hi havia un corrent de fons que maldava per fer emergir el territori globalment; d'aquelles exposicions se'n derivaran posteriorment molts esdeveniments culturals, artístics i una munió de publicacions que escolliran l'àmbit natural del Penedès com a marc referencial de la seva activitat sense que sigui una opció tancada en si mateixa sinó amb voluntat de projectar-se des de la qualitat de l'activitat i la voluntat que com a territori es reconegui la seva especificitat.

És evident que, més enllà del valor intrínsec dels projectes d'aquestes exposicions, hi ha el valor afegit del treball comú, del treball en xarxa, de posar en valor el fet de mancomunar esforços en un camp en què massa vegades ens hem mirat el melic i cadascú ha tirat per la seva banda obviant la possibilitat d'impulsar projectes comuns. Les exposicions dels anys 20 són fruit d'una potent generació d'artistes, d'una confluència d'intel·lectuals que volien sacsejar el món cultural com a possible refugi d'una situació política molt convulsa i de la necessitat d'afirmar referencialment un territori. L'Ardhara, en la seva primera edició, va coincidir amb la signatura del Pacte del Penedès, que va gestar un seguit d'iniciatives comunes en diversos camps de la política municipal, entre les quals cal ressaltar la Mancomunitat, que avui és encara un instrument de gestió de serveis de primer ordre.

Avui, quan estem immersos en el debat de la divisió territorial i en el debat sobre la vegueria del Penedès, no estaria de més que recuperéssim alguns d'aquests moviments artístics i culturals; que, superant el marc municipal, donéssim elements de referència comuna al nostre territori. Es tracta de construir elements tangibles, en aquest cas en el camp de la creació artística –i, naturalment, caldria fer-ho en altres aspectes culturals, socials, econòmics, infraestructurals...–, que des del Penedès puguin ser elements de referència territorial i alhora una contribució al país. Crear elements tangibles, realitats contrastables al territori, anirà conformant una unitat en la diversitat territorial incontestable. Les experiències –actualitzades, posades al dia i sense cap rèmora nostàlgica ni ancorats en glòries viscudes– en el camp de les arts que hem assenyalat marquen un bon camí.