Un llibre fonamental: «Millorem la pronúncia»

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba d'editar un llibre fonamental, Millorem la pronúncia, de Josep Saborit. I dic que és fonamental perquè tracta de la fonètica pròpia del valencià, una fonètica que dóna a la nostra llengua una forta personalitat que la fa única en el conjunt de les llengües del món.

Si la semàntica, la morfologia i la sintaxi són parts importantíssimes de l'edifici d'una llengua, podríem dir que els fonaments els té, precisament, en la fonètica. La fonètica és la que aguanta l'edifici en peu. Si s'afona la fonètica, s'afona l'edifici.

Una llengua que substituïx la fonètica pròpia per la d'una altra llengua té ja fet el camí de la substitució lingüística total. No tardarà gens en produir-se el canvi de llengua. La fonètica d'una llengua és com la música d'una cançó, en canvi la semàntica, la morfologia i la sintaxi en són la lletra.

Tots hem sentit moltes voltes cantar una cançó amb lletres diferents però amb la mateixa música. En canvi, no recorde haver sentit mai una cançó que, conservant la lletra, es cante amb músiques diferents.

El que dóna personalitat a una cançó, el que fa que es distingisca de seguida de qualsevol altra, és la música. I la música d'una llengua és la seua fonètica. Malauradament, hui en dia ja es pot sentir —i cada volta més— un valencià postís que sona d'una manera molt pareguda al castellà, en el qual els sons que diferencien la nostra llengua de la llengua veïna han estat substituïts per altres sons idèntics o molt afins als castellans.

Si perdem els trets fònics més importants del valencià com són les «e» i les «o» obertes (terra, porta), la palatal lateral sonora (llet, vall), la prepalatal fricativa sorda (caixa), la prepalatal africada sonora (gent), la sibilant fricativa sonora (casa), la labiodental fricativa sonora (vi), l'alveolar lateral sonora fortament velaritzada (pardal, caragol) i la facilitat per a pronunciar grups consonàntics a final de paraula (frescs, trencs, camps, parts), haurem perdut allò que és més característic de la nostra llengua, d'una llengua magnífica que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles i que ha arribat quasi intacta al segle XXI.

Per a desgràcia nostra, l'ensenyament del valencià en les escoles s'ha fet i es continua fent bandejant completament la fonètica pròpia de la nostra llengua i permetent implícitament que s'estenguen els trets fonològics que ens acosten cada volta més al castellà.

És urgent que creem un model estàndard per al valencià parlat en el qual es conserven tots els sons que donen tanta personalitat a la nostra llengua, un model oral que no siga ieista (dir 'iet' per llet) ni betacista (dir bella quan es vol dir vella), que no tanque les «e» ni les «o» obertes (la 'pórta' número 'déu'), que conserve la ressonància velar de la l, que no apitxe (dir que u se'n va de caça quan en realitat el que ha fet és, simplement, eixir de sa casa), que no alveolaritze la prepalatal fricativa sorda (pronunciar 'peis' quan vol dir peix), etc.

En una paraula, un model de valencià oral que no sone a castellà, que sone a valencià, al valencià tradicional, al de sempre.

El llibre de Josep Saborit —número 11 de la col·lecció Recerca de l'AVL—, amb un pròleg de Josep-Lluís Doménech i un epíleg de Joan Julià-Muné, estudia la fonètica valenciana i exposa el problema que representa per a la nostra llengua l'empobriment fonològic.

El llibre inclou uns exercicis de correcció fonètica que són d'una gran utilitat, uns mapes dialectals en colors i un CD amb uns fitxers d'àudio que il·lustren els principals conceptes lingüístics que s'hi tracten.

Com he dit, és un llibre fonamental per a evitar la degradació del valencià, un llibre que ens ajudarà a tots a parlar un valencià més genuí, més autèntic: un valencià digne.