Neix Siart, un saló que afronta la crisi amb un concepte de fusió artística
Una trentena de galeries i antiquaris participen en aquesta aventura firal, que va obrir portes ahir al Palau de Congressos
No és una imprudència organitzar una nova fira d'art en un marc econòmic tan inestable com l'actual? El director de Siart, Àlex Flaqué, està convençut que no perquè l'experiència li diu que en els contextos de crisi «és més fàcil reunificar sectors». «Les diferències es deixen al marge i tothom entén que el mercat ha de ser per a tots», afirma. Flaqué parla des de l'experiència d'una empresa que fa prop de 40 anys que organitza fires de moda, gastronomia, automoció, tecnologia, música i art (des de fa gairebé vint anys, el saló de les Drassanes). El mercat de l'art, diu Flaqué, no està tan malament com el pinten, o en tot cas com el pintaven fa uns mesos: «L'art segueix sent un valor segur d'inversió: l'art contemporani es revalora un 12% anualment.»
I així és, però sempre que siguin grans peces, peces que siguin singulars. A diferència del que va passar durant els anys de més eufòria del mercat de l'art, ara ja no n'hi ha prou amb la firma sinó que, a més, els compradors exigeixen obres de molt alta qualitat. I la prova és el que va passar aquest dimecres a Londres: una escultura de Giacometti es va adjudicar per 74 milions, el preu més alt pagat mai en una subhasta. Era una oportunitat única i els col·leccionistes ho sabien perquè feia més de vint anys que no se subhastava cap obra mestra de Giacometti. Altres obres del mateix artista es van quedar, dimecres mateix, sense comprador.
En espera del que succeirà a Arco aquest any –hi ha algunes veus que auguren un autèntic daltabaix–, a Siart es volen contagiar de l'optimisme que ha refrescat aquests darrers mesos el mercat internacional i, en aquest sentit, Flaqué subratlla que s'ha engendrat un projecte perquè duri «molts i molts anys». És més, l'any vinent encara serà més potent ja que es pensa dedicar la fira a un país convidat, possiblement llatinoamericà.
Ja fa anys que Flaqué treballava el concepte de fusió artística per al nou saló, i per bé que no és un concepte gaire emergent sí que continua sent del tot vigent: una estàtua de l'antic Egipte, un bust de sarcòfag fenici o una escultura de la dinastia xinesa poden encaixar i donar un valor estètic afegit a una pintura descaradament contemporània. Per desplegar el concepte, els impulsors de Siart tenen la complicitat d'una trentena de galeries i antiquaris: les madrilenyes Rafael Lozano Art Gallery, Ignacio Redondo Fine Arts, Hispánica o Víctor i Fills, aquests últims amb establiments a la capital de l'Estat i a Barcelona; de casa, Principal Art, Francesc Llopis, David Cervelló, Jordi Pascual, Anna Ruiz, Sadurní, Julián García, Roger Viñuela (que és el president del comitè de selecció de les obres), Javier Martí, Alcolea, Ferma, Miñana, Canals o Miquel Codes. També hi participen la joieria Vendôme, amb botigues a París, Madrid i Barcelona, la galeria Guilhem y Raquel Montagut i Jaume Bagot.
En la primera edició, el saló Siart espera rebre la visita d'entre 12.000 i 15.000 persones. Els seguidors de l'art hi trobaran una oferta de 15.000 obres d'art, de les més històriques a les més rabiosament contemporànies. No passaran desapercebudes a ningú les obres de Miquel Barceló (L'ille, del 1995, està valorada en 1,2 milions d'euros), de Jaume Plensa (Tel Aviv Man, del 2005, costa 160.000 euros), Damien Hirst (Spin painting, del 2002), Manolo Valdés, Zhang Huan, Dalí, Miró, Tàpies, Chillida, Botero, Anglada Camarasa o Mir.
Optimisme prudent
raül maigí«Venir a una fira és una bogeria tal com està el mercat, però és millor que estar assegut a la galeria.» Ho diu Antonio Fernández-Cid, que amb Carlos Yzaguirre s'encarrega de la sala Principal Art de Barcelona. «Som molt joves i fem de conillets d'índies anant a totes les fires, però és una manera de fer publicitat», afirma. Hi ha, però, una raó que els dóna confiança, a ells i a altres galeristes consultats per aquest diari, i és l'experiència dels organitzadors en esdeveniments com aquest. «Hi havia una certa monotonia en l'organització de fires i volíem trencar-la amb un espai de fusió», afirma la presidenta del saló, Ruth Bardia, que confia que la fira tindrà un recorregut llarg. Predicant amb l'exemple, al seu estand, Víctor i Fills Antiquaris, hi conviuen peces modernistes amb altres de contemporànies, com ara un gran format estel·lar de Barceló, l'obra més valuosa de l'artista que hi ha en venda a l'Estat. L'assistència a la fira es va animar ahir a mesura que avançava el matí, i s'espera més públic avui. A Siart s'hi pot trobar de tot. Peces dels grans mestres de la pintura catalana, com ara Rusiñol, Nonell i Mir, conviuen amb objectes arqueològics o altres peces d'absoluta contemporaneïtat, com és el cas de les escultures hiperrealistes transgressores de Cristóbal Serrano. Els professionals són prudents, però expressen optimisme. «Si no es pot invertir en borsa ni en el mercat immobiliari, potser cal fer-ho en art», suggereix Mercè Camps, historiadora i marxant, que considera que «les últimes subhastes mostren que la gent no té por d'invertir en art». En el mateix sentit s'expressa Aura Serrano, directora de la galeria Ignacio Redondo Fine Arts, de Madrid. «Fa poc vam ser presents a Feriarte, que va anar molt malament, i aquí tenim moltes expectatives; és una fira més elitista en tot, més petita però de molt bona qualitat», raona Serrano, que veu Barcelona «molt més sensibilitzada» que Madrid pel que fa a l'art.