Talent i humanitat, una humanitat desbordant, diria que són els dos factors més importants presents en el treball de Titzina Teatre, més enllà d'una aclaparadora perfecció tècnica en la interpretació i una gran saviesa, imaginació, senzillesa i efectivitat en la utilització dels elements escenogràfics i la il·luminació. A Exitus el tema és la mort, com anteriorment a Folie à deux era la bogeria i a Entrañas, la guerra. Les tres temàtiques tenen misteri, i cap de les tres no resisteix gaire bé que se les grapegi, de manera que cal una certa distància, molt tacte i delicadesa per no caure en el sentimentalisme, que duu a la superficialitat, per una banda, i a l'astracanada absurda i l'estultícia per l'altra. Titzina té la gran virtut de saber trobar sempre l'equilibri perfecte, de manera que Exitus, tot i que parla de la mort, és un muntatge exquisit, gens superficial, poètic, rigorós, embolcallat per dosis justes d'humor que procuren a l'espectador un païment aparentment dolç de l'espectacle, tot i la duresa de la temàtica i d'algunes de les situacions que es recreen a l'escenari. No els ha calgut, a Pako Merino i Diego Lorca, inventar-se res o introduir acudits per provocar la rialla fàcil de l'espectador, això seria contraproduent. Només els ha calgut destil·lar amb paciència la realitat, parar compte al component humà –a allò tràgic i a allò còmic– de diverses situacions, algunes amb un marcat caràcter ritual relacionades amb els decessos, i treure'n tot el partit. És absolutament inoblidable l'escena que transcorre en un funeral, en què els actors es converteixen, a una velocitat de vertigen i amb només un gest, a vegades imperceptible, en parents, amics i coneguts del finat; en què es barregen els tòpics, la sinceritat i la hipocresia, en què des de l'escenari es retorna al públic la seva pròpia imatge, com un mirall, sense retrets i amb una comicitat que els és inherent. És el procediment d'aquest dos creadors a l'hora de bastir l'espectacle el que elimina de soca-rel les impostacions i atorga autenticitat a la peça, una veracitat que permet l'empatia del públic amb els personatges, això és, el pas imprescindible per commoure'ls. La dramatúrgia és impecable, exacta, sempre sota control, i apel·la directament a la intel·ligència de l'espectador, el qual ha d'anar composant el trencaclosques de les trajectòries vitals de quatre personatges que se serveix des de l'escenari i que, finalment, es creuaran. La popular teoria del caos, tan pròpia de la modernitat teatral, aplicada amb una perfecció mil·limètrica. El mèrit és enorme. Llàstima de l'assistència de públic, més aviat migrada, i les poques oportunitats que hem tingut de veure aquesta companyia a les comarques gironines, la darrera –a part d'ahir–, el mes de desembre, a Banyoles. Per a qui ho desitgi, però, hi ha una altra oportunitat per veure Exitus, dissabte vinent a la sala Paladium d'Anglès, a les nou de la nit, pel mòdic preu de 16 euros a taquilla o 13 euros en la venda anticipada. Paga la pena.