Quimi Portet va dir que diuen que interactua amb el públic. Diumenge, a l'Auditori de Girona, no m'ho va pas semblar. Ell actua i el públic aplaudeix i li riu les gràcies. És un mestre de l'escena. I sap connectar amb el públic tan bé com ho poden fer les grans estrelles del rock, però amb un pèl més de consciència perquè coneixia molta gent del públic, que aprecia i que l'aprecien. La seva filla Eugènia, a qui va dedicar una cançó. L'Albert Pla, a qui també li'n va dedicar una altra. A gent de la Plana de Vic i a més gent de l'Empordà.

Va trobar un molt bon públic, que també compta, però no van interactuar. De cap de les maneres! Si ho hagués fet Marc Marquès, exbateria d'Umpah-pah, hauria pogut sortir a l'escenari a fer un solo quan Portet va demanar un bateria de guàrdia. Hi vaig veure més músics i compositors; fins i tot de sardanes, com ara Josep Cassú, exdirector d'Els Montgrins i de La Principal de la Bisbal, o Narcís Lagares, també empresari i mecenes musical de Besalú.

Quimi Portet va actuar amb l'Orquestra Filharmònica de Cro-magnon. El murcià Antonio Fidel, al baix. Excel·lent. Marca el compàs a les bandes de Quimi Portet des de fa trenta anys. L'empordanès del Berguedà Jordi Busquets, a les guitarres; quins solos! Els va fer quasi tots, per no dir tots! Ja ho va dir Portet: «A Vic només hi ha capellans i ganduls, i jo no sóc capellà!» I el vigatà Xarly Oliver, a la bateria; percussionista que va arribar a tocar amb les mans, com els grans. Una veu i tres cors. Una gran banda. Músics impecables, rock de veritat; només hi van faltar cerveses i cubates.

El primer de la fila va ser el més gran dels poca-soltes. Va jugar i va divertir el públic. Es va presentar com els cantautors, dels que es comuniquen amb un codi secret, i va convidar el públic a embogir quan sentissin «Llibertat» i «Sabadell» en qualsevol context. Es va fotre el públic a la butxaca i se'n va fotre.

Va agafar l'eix per tocar a l'Auditori de Girona, quasi ple, i presentar Viatge a Montserrat, el seu darrer disc. En va repassar força peces: Quitèria, Pasturarem entre els lliris, Ales de colibrí, Sabadell, Dorm, Si plou ho farem al pavelló o Música per cremar autobusos, dedicada al fill d'Albert Pla. Però també va repassar discos vells, quasi tan rodons com el groc, el darrer. Del penúltim disc, el blanc, Matem els dimarts i els divendres, va tocar Paisatge amb anxova, Progresso adequadament. I va arribar a La terra és plana...: Àfrica, 11 de la tarda o El meu hàmster va anar a Cuba.

Quimi Portet té un directe potent i net, molt a prop de la pulcritud de les seves gravacions. És un compositor excel·lent, modern, un compositor de cançons d'amor que mai no fa el ridícul, ni peca de cursi. Si mai cantés en anglès seria un autor de culte, present a les bandes sonores de tots els autors de culte. I, com aquí, agradaria «als intel·lectuals i a l'aristocràcia» i, fins i tot, «als treballadors».

Francesc Pujols, de tres discs enrere resumeix millor que cap disc la filosofia tranquil·la, surrealista, esbojarrada, roquera de Quimi Portet. Portet és una mica com Pujols, que va dir que arribaria un dia que els catalans viatjaríem pel món i que ho tindríem tot pagat.