Caminant cap al no-res

Hi ha novel·les difícils de traslladar al cinema, i La carretera (The road), de Cormack McCarthy, sens dubte ho és. Fins ara, les anteriors obres del que és considerat un dels autors canònics de la literatura nord-americana contemporània havien tingut fortuna desigual en la seva translació a la pantalla. Billy Bob Thornton no se'n va acabar de sortir prou bé amb Tots els cavalls bells (All the Pretty Horses). En canvi, els germans Coen sí que van encertar de ple amb No és país per a vells (No country for old men), donant com a resultat una adaptació fidel en l'essència però alhora d'allò més personal, que de retruc va aconseguir convèncer tant la crítica com el públic. Precisament, arran d'aquell èxit la maquinària hollywoodiana es va mobilitzar per aconseguir els drets de la que fins ara és la seva darrera novel·la, l'esmentada La carretera, publicada la tardor del 2006 i premiada amb el Pulitzer 2007 de ficció.

El primer problema, però, que es van trobar per a l'adaptació a la pantalla és la mateixa història, que no era allò que es diu un reclam de grans audiències. Tampoc hi ajudava el to extremadament desconsolat i pessimista. I per acabar-ho d'adobar, que el text de McCarthy estigués conformat a partir d'un llenguatge tan depurat i minimalista (plasmat amb diàlegs curts i repetitius) i d'un descriptivisme tan físic (el lector és capaç d'experimentar la fred, la humitat, la suor..., només amb les paraules) no facilitava gens ni mica la possible adaptació.

El resultat és una pel·lícula molt més modesta i allunyada dels estàndards habituals de la indústria nord-americana: se sacrifiquen els grans espais, hi ha pocs efectes especials, la fotografia és descolorida –a propòsit– i com a protagonista només hi ha un actor de renom (a banda d'algunes breus aparicions estel·lars). Tenint en compte això, podem dir que l'escollit per a aquesta tasca tan feixuga, l'australià John Hillcoat (The proposition), ha fet un treball admirable, dins les seves possibilitats.

La principal virtut del film és la reeixida translació visual (i auditiva) de l'univers descrit. D'aquest futur tan negre, visualment gris, apagat pels núvols perennes que dominen el cel i per la cendra que plana per un territori desolat. Un autèntic taüt a l'aire lliure que el director de fotografia basc Javier Aguirresarobe –un mestre de la llum– ha sabut plasmar amb la seva habitual plasticitat.

L'altra gran aportació és el treball dels actors, sobretot de Viggo Mortensen, pilar del film, ja que ell sol porta el pes al llarg de tota la història, que a grans trets narra el viatge d'un pare i un fill (anònims) que caminen sols per un paisatge apocalíptic, on el cel és fosc i la fred és tan terrible que és capaç de trencar les pedres. No tenen res: només una pistola per defensar-se de les bandes violentes que sotgen el camí. Bé, es tenen l'un a l'altre, que ja és molt. I un únic destí, seguir caminant... Cap al no-res.

És encomiable que el director no s'hagi abocat al sentimentalisme fàcil, d'un relat que podria facilitar-ho. Al contrari, el resultat és fred, més fins i tot que no pas el llibre. També és d'agrair que el resultat no hagi derivat a una pel·lícula de zombis moderna, i que les escenes en què apareixen aquests intents (quan es mostra els resultats d'una societat abocada al tribalisme i, el que és pitjor, al canibalisme) estan quasi tan ben plasmades com el llibre (terror pur). Finalment, cal destacar que, malgrat l'esquematisme en la manera de cloure el relat, té força visual la bella i hiperrealista pietà (transformada en un pare i un fill), moment que dóna pas a l'únic bri d'esperança d'un relat –ni que sigui falsa esperança– en què el futur es preveu tan negre com la portada del llibre de l'edició original.

Dit això, i conscients que l'handicap era enorme i que l'adaptació té força, el que més es troba a faltar en el resultat final és la falta dels sentiments emocionals que desprèn el text original. No és segurament per culpa del realitzador, perquè la prosa de McCarthy és infilmable. Però aquells diàlegs paternofilials curts, secs i tristos, tot i que alhora plens d'amor i coratge, els haurem de tornar a reviure rellegint aquesta obra mestra de la literatura que és La carretera.