El retorn de l'art mural

No havien sortit mai del seu poble, Djajibiné, situat a l'extrem sud-est de Mauritània, fins aquest febrer. Són un grup de sis dones soninke, una ètnia subsahariana, que es dediquen a pintar les parets de les cases dels noucasats del poble amb ziga-zagues i quadrícules de colors. A Djajibiné tothom les coneix, però enlloc més que a Djajibiné. La Fundació Joan Miró de Barcelona va contactar amb aquestes dones, artistes anònimes que han seguit i renovat una tradició ancestral, i les va convidar a pintar una de les onze sales de l'espai d'exposicions temporals. De fet, la primera sala de l'espai i la sala que obre l'exposició Murals, un recorregut apassionant i impactant per les pràctiques murals d'avui a través d'onze artistes d'arreu del món, des de l'Àfrica occidental fins a Europa, passant per Mèxic i els Estats Units, que han protagonitzat un ressorgiment de la pintura mural. L'exposició, que s'obre divendres, és efímera: una capa de pintura blanca ho farà desaparèixer tot el pròxim 7 de juny.

La pintura mural, explica la comissària de l'exposició, Martina Milà, cap de projectes i programació de la Fundació Miró, havia quedat oblidada i devaluada (tot i les grans aportacions fetes per Sol LeWitt) fins que, en temps recents, nombrosos artistes han començat a tractar la paret com un suport pictòric i conceptual, més enllà –tot i que també– de la consolidació dels grafits i d'altres formes d'art de carrer. «És un fenomen mundial que ha anat en augment», subratlla Milà.

Però què té la paret que no tenen altres suports? «El més important és que no es pot transportar i que, de fet, no és un suport en el sentit clàssic del terme», diu Lothar Götz, un artista alemany que viu a Londres i que, també convidat per la Fundació Miró, ha pintat la sala contigua a la sala de les dones soninke de l'Àfrica occidental –Götz proposa un mural de plans geomètrics de colors industrials.

A la pregunta sobre la particularitat de la paret, el col·lectiu d'artistes UTR Crew, de Sarajevo, respon: «Cada paret té una història al darrere.» Per aquests artistes, l'art de carrer va ser la salvació després de la desfeta de la guerra dels Balcans. En el seu cas, no hi havia un suport alternatiu sobre el qual pintar. El mural dels UTR Crew flirteja amb el treball d'un altre artífex de l'art de carrer, Scope One, de Singapur, per a qui la defensa del seu art enfront d'unes autoritats adverses és una lluita diària. El tàndem francoespanyol Nuria i Eltono també aporten el seu granet de sorra quant a art de carrer però en el seu cas més abstracte.

Un mural d'heura del mexicà Jerónimo Hagerman. Un mural creat amb puntets d'argila blanca damunt fons vermell, del tailandès Sakarin Krue-On. Un mural de pissarra microcòsmica del nord-americà Brian Rea. Més blanc i negre per part del britànic Paul Morrison. I explosió de colors amb els papers pintats de la italiana Ludovica Gioscia. L'últim mural, del suec Jacob Dahlgren, és interactiu: un mur cobert de dianes que cada dia el visitant té llicència per atapeir de dards. Cada dia serà un mural diferent.