«L'arquitectura és un art terriblement dependent de la història»

–«El paper de l'arquitecte ha estat des de sempre imaginar i dissenyar els edificis per a ell mateix, per a d'altres persones i també per a les empreses, però sempre ha necessitat l'ajuda dels treballadors per fer-los efectius. No podem oblidar-ho. Tot i els avanços tecnològics que s'han anat aconseguint amb els anys, els edificis continuen fent-se amb les mans.»

–«Des del meu parer és molt millor construir amb materials naturals, com la rajola i la pedra, i no deixar-se endur per la fascinació que sembla que exerceixen actualment en tothom els materials artificials i tecnològics.»

–«Abans d'entrar en una escola d'arquitectura solíem ser pintors i escultors, i treballàvem d'ajudants d'algun arquitecte. Era, diguem-ne, una iniciació lògica. I per això molt sovint els arquitectes també solien pintar i fer escultures.»

–«Amb naturalitat. En realitat prefereixo la pintura a l'escultura i a l'arquitectura perquè és molt més lliure. L'arquitectura està esdevenint cada vegada més problemàtica, especialment a Europa. Està rebent tota mena d'interferències de tot tipus d'entitats i organismes: reglamentacions de tota mena que compliquen molt la feina de l'arquitecte. A Amèrica el procés creatiu és més senzill, perquè les coses canvien molt de pressa i no hi ha tanta reglamentació.»

–«Em considero un artista, en general.»

–«És un art. I és un art terriblement dependent de la historia. L'arquitectura està molt lligada amb la cultura, amb la gent. En realitat la ciència no ha avançat tant, a nivell tecnològic, com per evitar que per fer els edificis hàgim d'utilitzar les mans per posar un totxo damunt l'altre.»

–«Vaig ser molt afortunat de créixer en un lloc on hi havia molt pocs constructors i una gran necessitat d'edificis de tota mena. Vaig poder anar a la universitat, estudiar i formar-me, aprendre i fer-me un nom com a arquitecte i formar el meu propi grup de treball.»

–«Vaig créixer a Sud-àfrica. Passejava per Johannesburg i quedava fascinat pels meravellosos edificis que veia. Llavors, a la universitat vaig conèixer la gent que havia inventat aquells edificis. La majoria formaven part de la tradició arquitectònica de Le Corbusier, que va ser una gran influència per a mi.»

–«Gaudí va ser una revolució. Jo vaig néixer a Portugal, però de molt petit vaig anar a viure a Àfrica, on vaig cursar els meus estudis. Vaig tornar a Europa per fer un examen i vaig anar fins a Barcelona per conèixer l'obra de Gaudí. Em va causar una impressió fantàstica.»

–«Vaig identificar-m'hi. Jo volia que la meva obra fos molt expressiva. He treballat tota la vida per aconseguir això. Però bé... algunes persones pensen que dissenyo edificis monstruosos, molt estranys... [riu]».

–«Expressar i apropar-me a la personalitat de la gent i la meva pròpia, en el sentit de ser feliç i gaudir, a través dels edificis. Tot i que molts edificis es reconverteixen per fer-los més propers a la gent –s'aprofiten muralles per fer bancs, edificis religiosos per fer universitats o hospitals...–, encara estan massa distants de les persones. Cal apropar-los-hi.»

–«El producte final és intuïtiu, però també racional. És una barreja.»

–«En part és una filosofia de la meva vida, o de com voldria que la meva vida fos. El jovent d'ara té ordinadors i aprenen a través d'ells, reben tota mena d'informació, i no hi ha tant d'espai per a la imaginació.»

–«Els edificis estan sovint relacionats amb la gent que hi ha de viure. D'alguna manera materialitzo els llocs on vaig viure de petit i que formen part de mi, de la meva història, records i somnis, però penso molt i molt en la gent que ha de viure-hi.»

–«Sí.»

–«Estic redissenyant un edifici. L'anomeno el Dream Machine. És un museu basat en la vida africana en el qual un conjunt d'edificis envolten un pati central on hi ha els animals.»

–«Sí. M'agrada molt documentar-me sobre com els portuguesos han fet la seva arquitectura amb l'ajuda de la gent local, igual que ha passat amb altres llocs d'Àsia, Amèrica, Àfrica... Tot ha canviat molt.»