Rialles i llàgrimes a Arco

Unes setmanes abans que Arco obrís les portes, hi va haver una forta polèmica entre galeristes i l'organització, Ifema, que va fer perillar la continuïtat de la fira. Al final, Ifema va desistir de prendre als galeristes el control de la selecció dels participants en la fira. Però, sens dubte, aquest conflicte prematur ha acabat impregnant l'aire de la 29a edició d'Arco de revolta. Als primers desacords s'hi han afegit més crítiques pel descens del nombre d'estands (n'hi ha hagut 50 menys que l'any passat), l'excés d'espais amples dins dels pavellons o la marcada línia mercantilista... I no oblidem que no hi ha edició d'Arco sense una mica d'espectacle: aquest any, la polèmica l'ha provocada el treball artístic d'Eugenio Merino.

Arco és una fira, i això no s'ha d'oblidar mai: el valor mercantil és un dels seus objectius. Malgrat que s'acusi el món de l'art d'un cert elitisme, la crisi econòmica afecta tothom. Però més que fer crítiques superficials o poc elaborades també s'haurien de tenir en compte aspectes que afecten els galeristes, els artistes i, per què no, comentar les aportacions interessants que genera la fira, que també n'hi ha.

Algunes reflexions. Podríem preguntar-nos com és que la crisi econòmica ha aconseguit que baixin els preus de compra i lloguer dels pisos i, en canvi, el metre quadrat a Arco és més car que l'any passat. O com pot ser que ningú es plantegi per què les parets d'alguns estands estan foradades. La primera qüestió ens condueix directament a les polèmiques que giren al voltant d'Ifema. Però la segona té més a veure amb el món de l'espectacle: les marcades incisions que presenten els estands són conseqüència de les mesures de seguretat que cal prendre per rebre els membres reials, és a dir, que la seva raó de ser és que els gossos policials puguin ensumar si hi ha cap indici de materials explosius (i que cadascú n'extregui les seves conclusions). Tot i la forta crisi, els galeristes no estan descontents del tot; és evident que les vendes han baixat, que col·leccionistes i institucions museístiques s'ho pensen més abans de comprar, però després de conversar amb alguns galeristes catalans, la valoració és força positiva. Conscients del moment que es viu, i apostant per donar continuïtat a Arco, tots reconeixen que l'esquerda econòmica ha estat present però que l'activitat, tot i que més pausada, s'ha mantingut.

Assumint un cert aire espectacular de les obres, a Arco hi ha hagut sorpreses agradables. Meravellosa, la peça de vídeo de Dora García (s'ha de destacar la baixa presència de vídeo) que ha presentat la galeria Projectes D, o el ja clàssic Jaume Plensa, present amb el seu treball a la galeria Toni Tàpies. Interessants les peces d'Ester Partegàs a la galeria Nogueras Blanchard, i molt recomanable l'aposta de la galeria Carles Taché.

Pel que fa a les polèmiques peces que Eugenio Merino ha exposat a la galeria ADN, no es pot defugir parlar-ne, però sincerament sap greu que només es parli d'això. I què passa si una ambaixada, en aquest cas la d'Israel, protesta? De fet, malgrat que l'artista hagi negat amb caire innocent la seva acció reivindicativa, la peça és bastant literal i sí que hi ha certa crítica. Però on és el problema?

La videoinstal·lació que Guillem Bayo ha mostrat a la galeria Trayecto de Vitòria és també una de les peces destacables de l'edició d'aquest any; quina llàstima que a Bayo se'l conegui més fora de Catalunya... Representada per la galeria Studio Trisorio, la videoinstal·lació d'Eulàlia Valldosera posa el llistó bastant alt. Respecte a les activitats paral·leles que s'hi han organitzat, han sobresortit els cicles de col·loquis (i com a molt destacables, els diàlegs amb artistes, un cicle dirigit per Glòria Moure sobre la intervenció artística en l'espai públic, o el de performance, conduït per José A. Sánchez). Tot i que ja fa més de 50 anys que el llenguatge de la performance fa aportacions al món de l'art, sembla que encara respira en la perifèria, tot i que algunes galeries han optat per donar suport a diverses de les accions. No ha passat inadvertida l'acció que Santiago Sierra ha fet des de la galeria Helga de Alvear; i meravellosa ha estat l'acció improvisada de la italiana Federica di Matteo (un bodegó vivant que va suscitar variats comentaris). Cal fer una menció especial a la nova fira d'art contemporani alternativa a Arco: JustMad. No ha pogut començar millor, amb una allau de crítiques positives. Ha destacat la presència de la galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, que ha apostat pel treball artístic de Fernando Navarro. Tampoc es pot obviar la poètica que es desprèn de les peces de la jove Anna Talens, representada per la galeria Paz y Comedias de València.