Capses de música

En el nou panorama de pop cantat en català que està emergent, principalment arrel de l'èxit incontestable de Manel, estan sorgint un bon grapat de propostes que parteixen d'una base gairebé artesana i que tenen com a nexe en comú la utilització de les xarxes socials per a comunicar-se amb els seus seguidors i estendre la seva proposta com una taca d'oli. Són grups com La Brigada 4rt 1a (aquest encara sense disc), Raydibaum, Els Amics de les Arts o Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, entre molts d'altres. Aquests darrers han estat tota una descoberta de la collita del 2009, ja que amb el seu primer disc homònim han guanyat ja guardons com ara el premi Cerverí a la millor lletra de cançó i l'11è premi Carles Sabater a la millor cançó (ambdós per Corro sota la pluja), i han estat reconeguts per la revista Enderrock com a millor grup revelació, segons la crítica.

No és pas un èxit gratuït; el grup s'ho ha guanyat a pols gràcies a la fusió entre el pop i la cançó francesa, amb un discurs original, amb una imatge molt marcada i una bona presentació en directe. Amb aquestes credencials a la butxaca la Sala Luz de Gas presentava un ple d'excepció per la presentació dins del festival Barna Sants d'aquest grup penedesenc. I el grup no va defraudar pel que fa a les expectatives dipositades.

Amb un pentinat del més pur estil de Mirelle Mathieu i vestida de negra com els clàssics de la chanson francesa, a Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien les comparacions no resulten gratuïtes, i més quan no amaguen en cap moment les seves influències. El mateix nom del grup prové de la darrera frase de Ne me quitte pas. Durant el recital van repassar versions de Jacques Brel (La chanson des vieux amants), Serge Gainsbourg (Poupée de cire, poupée de son i Comment the dire adieu) i Claude Nogaro (Une petite fille); i quan transiten per territoris més propers al pop s'acosten a les propostes també afrancesades de Belle & Sebastian, Saint Etienne o Pink Martini.

Sense gaires moviments sobre l'escenari, Anna Roig sap ser expressiva només amb la seva veu i una col·lecció de mirades còmplices acompanyada amb precisos moviments de mans. «Del que us expliqui, creieu-vos-en la meitat», i amb els seus dots teatrals passa d'una insultant timidesa quan ho dicta la cançó fins a mostrar-se desimbolta quan convé, i tot amb una seguretat suficient per sortir aclamada fins i tot quan se li desconnecta el micròfon.

Amb un repertori cantat entre francès i català, Anna va reconèixer que «ens agrada cantar en francès perquè no ens entengueu del tot», i així, com si fossin capsetes de música, va anar obrint-les per explicar-nos històries d'assassines en sèrie (Trini Sánchez Mata); amors nascuts en una agència matrimonial (Robert et Viviane); mariners enamorats de sirenes (Encore un marin), o simples declaracions d'amor que aclaparen per la seva senzillesa (Je t'aime).