Animalario retrata l'Espanya franquista a través d'«Urtain», un dels seus símbols
El Teatre Municipal allotja demà el ring de la companyia madrilenya, dirigida per Andrés Lima
Urtain es va llançar des d'un desè pis a Madrid, el 21 de juliol de 1992. Tenia 49 anys. Pobre, alcoholitzat i oblidat, Urtain havia estat, anys abans, el símbol del tardofranquisme i la imatge de la coneguda marca de conyac Soberano, i amb els seus combats retransmesos per televisió era capaç de paralitzar el país. I a més de tot això, era basc i, per tant, una autèntica temptació per als factòtums del règim, especialment per a l'única televisió del país, controlada aleshores pel que més tard seria president del govern, Adolfo Suárez. Urtain era aixecador de pedres al País Basc, però va eixir-ne per dedicar-se a la boxa, atret pels diners que s'hi movien. Diuen els entesos que no era un gran boxejador, però tenia una força descomunal. La seva carrera esportiva no va estar exempta de polèmica, els rumors que assenyalaven l'existència de combats arreglats eren constants, però va ser proclamat campió d'Europa dels pesos pesants el 1970. El règim, però, després d'utilitzar-lo com «el símbol que necessitaven, que sortia de la pobresa i la ignorància a base d'hòsties», segons diu Andrés Lima, el va deixar caure.
L'estructura dramàtica d'Urtain afavoreix que la peça, escrita per Juan Cavestany, que va començar a treballar la història com a guió cinematogràfic, tingui un molt bon ritme. Lima explica que la dramatúrgia és deutora del llenguatge audiovisual.
Les escenes són assalts
Dividit en escenes, presentades com els assalts en un combat, es mostra tota la vida d'Urtain, fins la seva infantesa, mirant de descobrir quina va ser la seva trajectòria vital, situant-la en el seu context històric i deixant que l'espectador extregui les seves pròpies conclusions respecte de l'acte final, en el cas del muntatge, inicial –segueix un ordre cronològic invers–, de treure's voluntàriament la vida.
Andrés Lima assenyala que Urtain es basa en tres pilars fonamentals: «El primer és el personal, mostrant la vida d'un home que s'intenta explicar a ell mateix a través del suïcidi; el segon és l'aspecte documental, en què s'explica l'Espanya d'un període històric que va dels anys seixanta al 1992, el país que surt del franquisme i aspira a la universalitat, purificant la seva imatge a través dels Jocs Olímpics, i el tercer pilar és el mateix espectacle, intentar que el públic s'ho passi bé.» El director del grup assenyala que refusa el punt de vista nostàlgic amb què a vegades és contemplada l'època d'Urtain, del cinema de Paco Martínez Soria, d'uns joves Raphael i Rocío Jurado: «Per a mi és una època dura, grisa, avorrida, en què regnava la ignorància i l'isolament, a més de violenta, amb un to de blanc i negre que ens permet descobrir d'on ve la cultura de la por que ens ha dominat i ens domina, i que té molt a veure amb l'educació que s'impartia a les escoles.» Per Lima, que assegura que la cultura de la violència en l'esport «sobreviu» a Espanya –encara s'apel·la a la raça i altres conceptes propis del feixisme–, Urtain era «una bona persona, senzill i simple, que va lluitar per sobreviure».
Un dels trumfos del muntatge, una coproducció amb el Centro Dramático Nacional que es va estrenar el setembre del 2008, és la interpretació de Roberto Álamo en el paper d'Urtain, així com un disseny de llums excel·lent i una posada en escena impactant, ja que tota l'acció es desenvolupa en un ring de boxa que s'instal·larà a l'escenari del Teatre Municipal, envoltat de públic. L'aspecte negatiu és l'obligació de l'espectador d'haver de triar a quin espectacle vol anar, ja que l'única funció d'Urtain coincideix amb l'única funció de Cocorico, de Patrice Thibaud, al Teatre de Salt. Per cortesia del SMTA.
A Blanes hi va Julio Manrique
El Teatre de Blanes presenta demà (22.00 h) American Buffalo, de David Mamet, una producció del Teatre Lliure, que es va estrenar el mes passat i que dirigeix Julio Manrique, una figura que té darrerament molt predicament i que figura en la travessa per succeir Àlex Rigola en la direcció del Lliure. Manrique ha comptat per a aquesta història, que parla de febleses humanes, amb un repartiment format per Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez.
