cinema
El laberint que porta cap a l'infern
Una de les primeres pel·lícules sobre la bogeria que conec és El gabinet del Dr. Caligari (1919) de Robert Wiene; un seguit de canvis en el guió van provocar que els límits entre el pacient i el doctor, entre l'univers del seny i el de la follia, es diluïssin. El relat era distorsionat perquè estava vist des del punt de vista d'un boig, però alguna cosa estranya ens podia fer pensar que el boig no ho era i que tot era una manipulació del doctor. Malgrat que ha plogut molt des del temps d'aquest clàssic de l'expressionisme, resulta curiós veure com alguna cosa gravita a l'interior de Shutter Island, una pel·lícula en què els referents probablement estan més del costat de Shock Corridor de Sam Fuller o, fins i tot, de Vertigo de Hitchcock, que del gran clàssic mut. De totes maneres, posats a preguntar-nos d'on vénen les imatges de la sorprenent i, a voltes genial, pel·lícula de Scorsese, el referent clau no és tant cinematogràfic com literari, i es troba en Franz Kafka.
Quan Orson Welles va adaptar El procés de Kafka va dir que a l'interior de la novel·la hi havia alguna cosa d'universal que burxava en el cor de les contradiccions del segle XX. Scorsese parteix, tant a nivell d'estructura com a nivell temàtic, de Kafka. L'escriptor li serveix de model per explicar la impotència d'un personatge atrapat a l'interior d'un laberint que el porta cap a la impotència absoluta i a qüestionar la seva identitat. Per altra banda, li serveix per crear un espai simbòlic, l'illa / hospital psiquiàtric, que vol ser com una mena de dipòsit de la memòria de la postguerra. A l'interior d'aquest espai, alguna cosa sinistra s'hi amaga que posa en qüestió les ferides que la guerra va provocar als vencedors, el record dels traumes d'una guerra que la foscor del conservadorisme americà dels anys cinquanta no va poder amagar. Darrere les parets de la fortalesa de Shutter Island s'hi amaga el fantasma de l'holocaust, però també el fantasma d'Hiroshima o del maccarthisme. A Scorsese li interessa explorar allò que queda d'aquests anys foscos del segle XX, però utilitza Kafka per parlar-nos de l'individu que sorgeix d'aquest món, del subjecte americà que darrere la quimera d'una falsa prosperitat no amaga res més que els malsons d'un temps.
El film més valent de Scorsese
La complexitat del substrat simbòlic que s'amaga a Shutter Island la converteix en la pel·lícula més estranya, però més valenta que ha rodat Scorsese els darrers anys. L'espectador que hi vulgui trobar el manierisme d'Infiltrados o la càmera mòbil de Casino en sortirà decebut. La factura tècnica de la pel·lícula sembla més barroera. La posada en escena és més austera, però el cineasta no para de jugar amb allò simbòlic. El foc no para de remetre cap als múltiples inferns que han marcat l'obra de Scorsese i els malsons, cap a una certa idea de violència originària que ho acaba esquitxant tot. En l'aspecte narratiu, el gran mèrit de la pel·lícula es troba en la manera com partint d'una situació inversemblant és capaç de donar-hi la volta, convidant-nos a situar-nos cap a l'altre costat, fins al punt que allò somniat pot arribar a convertir-se en hipotètica veritat. Les giragonses narratives haurien donat pas a una obra críptica, però Scorsese evita aquests perills i fa que hi hagi una intriga interior que transforma la pel·lícula en un thriller ple de tensió, que ens arrossega dins d'un laberint sense sortida, ja que al final no hi ha res més que el foc de l'infern.
