Girona i Rafael Masó, pas a pas

Després de mesos d'espera impacient, aquests gener i febrer finalment s'ha dut a terme el procés de licitació i adjudicació de la segona fase de les obres de remodelació de la Casa Masó, que correspon a la restauració de la façana del riu i va a càrrec del Ministeri de l'Habitatge. Això també permetrà que, de forma simultània, es pugui començar la tercera fase d'obres, que inclou la restauració de la primera i segona planta de la casa, que ja havia estat prèviament adjudicada per l'Ajuntament de Girona.

Per a la Fundació Rafael Masó comença l'últim període abans de l'esperada obertura i entrada en funcionament de la seu de l'entitat, quan la ciutat podrà gaudir de tota la riquesa arquitectònica i artística que guarda la casa natal de l'arquitecte. És cert que les complicacions administratives han provocat un retard sobre el calendari que s'havia previst, però no és menys cert que durant aquest temps Girona ha mostrat el compromís per conservar l'obra de Masó que va començar amb l'Any Masó: la tanca del cementiri (1917-19), que es va restaurar i rehabilitar la tardor de l'any passat; i la Casa Ensesa (1913-15), seu de l'Escola Municipal de Música, que aquest any podrà iniciar unes reformes molt necessàries.

La façana del cementiri, a la carretera de Sant Feliu, és una de les obres més significatives de Rafael Masó, sobretot en el període central de la seva carrera. Ho és perquè amb una subtil combinació de materials vernacles (la ceràmica vidriada de la Bisbal, la terrissa negra de Quart i els grans blocs de pedra de Girona) i el significat místic d'unes formes i colors gairebé minimalistes («unes línies planes, sòbries, tranquil·les indicadores de pau i repòs», deia Masó en la memòria del projecte) volia crear un autèntic poema arquitectònic amb una reflexió sobre la mort, a partir de textos i iconografia de la Bíblia. Aquesta utilització de materials i tècniques tradicionals combinada amb una forta càrrega simbòlica, amb un llenguatge molt modern –gairebé abstracte–, provoca una tensió que distingeix les millors obres de Rafael Masó i suposa una de les seves més grans aportacions a l'arquitectura noucentista. Malauradament, la façana del cementiri també és representativa de Masó perquè com altres projectes seus no es va poder completar tal com l'havia projectat, i també perquè des d'aleshores s'ha integrat tan bé en el paisatge urbà que passa desapercebuda a molta gent. Ara, que s'acaba de restaurar, és un bon moment per descobrir-la o tornar-la a visitar, i entretenir-se a trobar la mà del Pantocràtor, la figura del lleó menjant-se una dona, o les serps que corren arran de terra.

En aquest país, la protecció i conservació del patrimoni d'època moderna (l'arquitectura historicista, modernista, noucentista, racionalista) ha estat i és sovint motiu de tristes sorpreses provocades per l'alteració o desaparició d'obres amb gran valor cultural, i Masó no n'ha estat una excepció. La mateixa restauració de la façana del cementiri havia estat llargament reivindicada. Per això les administracions públiques han de donar exemple en el llarg camí que encara ens queda per aconseguir una major conscienciació, en què tots estem implicats, i quan es restaura una obra pública com aquesta, la satisfacció també és una victòria col·lectiva.