El cine com a esplèndid artifici
Es compleix el centenari del naixement de Vincente Minnelli, el director d'«Un americà a París» i «The Band Wagon»
Scorsese, a la seva classe magistral de 225 minuts de durada sobre el cinema nord-americà que du per títol A personal journey with Martin Scorsese through American Movies, comenta que, a primers dels anys cinquanta, el gènere musical va arribar a la seva expressió culminant. Aleshores també podria mostrar imatges de Cantando bajo la lluvia (Singin' in the rain, 1952), d'Stanley Donen, però el cas és que el comentari coincideix amb l'entrada d'un fragment de The Band Wagon (el títol castellà és Melodias de Broadway) que Vincente Minnelli va rodar l'any 1953. És un fragment corresponent al número musical The Girl Hunt, una mena de paròdia del cinema de gàngsters amb la presència estel·lar dels protagonistes Fred Astaire i Cyd Charisse, sempre espectacular. La culminació del gènere, però, va ser just abans de la seva decadència, fet que en certa manera apunta la pel·lícula conferint-li una fascinant estranyesa. The Band Wagon (que conté números extraordinaris, com ara el mític Dancing in the dark, al qual Lars von Trier va manllevar-li el títol en la seva personal incursió en el gènere) té la vitalitat i l'alegria pròpies del musical, però s'hi filtra una mena de melancolia, o la consciència del final d'alguna cosa, mentre un Fred Astaire arribat a la maduresa hi interpreta un ballarí en hores baixes. Amb el suport d'Arthur Freed, el gran productor de musicals de la Metro, The Band Wagon exemplifica el més pur i magnífic estil Minnelli: L'us estètic i a la vegada dramàtic dels colors; els llargs i elegants moviments de grua; l'harmonia entre els moviments de càmera i els dels actors; l'atenció als decorats, el vestuari, el mobiliari; l'onirisme de les imatges; la vindicació de la fantasia per damunt de la realitat; el sentit del meravellós; la celebració del cinema, doncs, com una reverie i un esplèndid artifici.
Quan Vincente Minnelli va dirigir The band wagon tenia al darrere, evidentment, d'altres films musicals i després va realitzar-ne més, però sense arribar a aquella expressió culminant del gènere, malgrat que l'any 1958 va acaparar els Oscar amb Gigi i que no s'ha de menysprear el deliciós Brigadoon, on Gene Kelly, un nord-americà de cacera a Escòcia, es troba atzarosament en un poble amb la particularitat que, en virtut d'un encanteri, només apareix un dia cada cent anys reprenent les formes de vida d'una jornada del segle XVIII en què va quedar adormit. Allà, el viatger hi coneix Cyd Charisse i l'amor el durà a trencar l'encanteri.
Melodies de Broadway
Nascut a Chicago el 28 de febrer de 1910 dins d'una família d'actors que creuaven el mig oest dels EUA amb els espectacles de la companyia Minnelli Brothers, Lester Anthony (el seu nom vertader) Minnelli va iniciar-se en el món del teatre musical com a decorador i amb poc menys de vint anys va ser el director artístic del Radio City Music Hall de Nova York, on al final de la dècada dels trenta hi va dirigir diversos espectacles musicals a Broadway. En començar la dècada dels quaranta, va fer el salt cap a Hollywood iniciant-se en el cinema com a ajudant de direcció de Babes on Broadway, de Busby Berkeley, un de les figures fonamentals del musical cinematogràfic. Encara que no aparegui acreditat en aquest film, Minnelli va dirigir alguns dels números musicals de Judy Garland, amb la qual es va casar uns anys després i, a part de rodar amb ella diverses pel·lícules, va tenir una filla, la famosa Liza Minnelli. Interpretada per actors i músics negres, entre els quals Louis Amstrong i Duke Ellington, Gabin in the sky (1942) va ser la primera pel·lícula dirigida per Minnelli. El primer gran èxit va arribar-li dos anys després amb Meet me in Saint Louis (Cita a Saint Louis). D'aquest film, una faula en què Judy Garland interpreta una de les filles d'una família del midwest que vol traslladar-se a Nova York a primers del segle XX, Scorsese afirma al documental esmentat que va aportar canvis al gènere: La història no passa a Broadway i els protagonistes no són artistes per justificar els números musicals; cantar i ballar hi semblen tan naturals com respirar; les lletres expressen emocions personals i es corresponen amb la trama i els personatges.
Després de Meet me in Saint Louis, Minnelli va realitzar d'altres musicals (Iolanda i el lladre, Ziegfeld follies, El pirata, la seva primera trobada amb Gene Kelly) sense renovar plenament l'èxit, superant-lo a Un americà a París (1951), pel·lícula amb la qual la música i la dansa es fonen amb la pintura en la mesura que Minnelli utilitza la paleta dels impressionistes. Aleshores, però, el director ja s'havia introduït en d'altres gèneres que continuaria cultivant, com ara el melodrama (Undercurrent / Corrents ocultes, un inquietant film amb Katharine Hepburn) i la comèdia, on també va triomfar amb El pare de la núvia, film amb Spencer Tracy i Liz Taylor que va tenir seqüela: El pare és avi. Després, just abans de The bad wagon, Minnelli va realitzar una de les seves grans pel·lícules, The bad and the beautiful / Cautivos del mal, un intens melodrama en què aborda el cinema com una addicció i les servituds de Hollywood a través de la figura d'un productor (Kirk Douglas) observat des de diferents punts de vista, que corresponen a diversos personatges relacionats amb ell. Minnelli va tornar a reflexionar sobre el món del cinema a Two weeks on another town / Dues setmanes en una altra ciutat (1962), novament amb Douglas. Entre una pel·lícula i l'altra, va rodar Lust for Life / El loco de pelo rojo (1956) amb el mateix actor, que va impulsar el projecte convençut de la seva semblança amb Van Gogh. Minnelli va assumir-lo de manera apassionada esbossant un retrat de l'artista que, heretant la concepció romàntica del geni, frega l'excés, però és un acte d'amor a Van Gogh que s'expressa plàsticament amb els colors del pintor i, filmant en els llocs on aquest va pintar, amb la reproducció animada de les seves pintures. Potser els films amb Douglas configuren una trilogia sobre els èxtasis i els perills de la creació, a la qual no era aliena el gran Vincente Minnelli, un estilista del cinema.