El descosit del mitjó
Ahir van culminar 18 anys de la història d'un projecte que va crear una encesa polèmica, va caure en l'oblit i ara ha trobat la raó de ser
L'art és sempre una prolongació de la vida que permet donar eternitat a sensacions, idees i formes. El mitjó de Tàpies no n'és una excepció. Un bon dia va aparèixer una maqueta de l'obra, i després d'una intensa polèmica basada en criteris artístics, polítics i mediàtics va desaparèixer. Però com tots els mitjons perduts, ahir, malgrat la pluja, va reaparèixer al lloc on primer s'havia de buscar. Després de viure el somni de presidir la sala Oval del Palau Nacional, ara ha tornat a la Fundació Tàpies, és a dir, al calaix del mitjons. No és tan gran com s'havia pensat en un principi. Ha passat dels 18 metres als 2,75, però ja se sap que tot mitjó desparellat té el perill de d'encongir-se al fons de la rentadora.
Aquest mitjó té una llarga història. La maqueta del Mitjó de Tàpies va omplir planes i planes de diaris en una polèmica que ara sembla ridícula, si no fos perquè quan es remouen interessos polítics els sentit del ridícul es perd. Una filtració a la premsa va fer esclatar la polèmica abans que el patronat del MNAC es pronunciés sobre si era pertinent situar l'obra de Tàpies a l'interior del Palau Nacional.
El conflicte va esclatar l'olímpic any 1992. A la Generalitat, hi manava Pujol; a l'Ajuntament de Barcelona ho feia Maragall. La guerra política estava oberta en molts fronts i el mitjó de Tàpies en va ser un més. L'obra havia estat encarregada a principis del 1991 per la comissió rectora del MNAC a proposta de l'arquitecta encarregada de la reforma del museu Gae Aulenti, que volia una peça contemporània per contrastar amb la resta del contingut del MNAC.
Els membres del patronat del MNAC no es van posar d'acord sobre la idoneïtat de la peça. Ramon Guardans, vicepresident del patronat del MNAC, no veia clar que el mitjó modern combinés amb un entorn clàssic. Quan Guardans va passar a presidir el patronat va liquidar definitivament el projecte. A l'Ajuntament, l'arquitecte Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura, veia de bon ull el projecte. A la Generalitat, el conseller Joan Guitart va demanar l'assessorament sobre el Mitjó a un grup d'experts.
L'hivern del 1992 tothom va anar ben calçat. Mai s'havia parlat tant de mitjons tret de les parades del mercat. A qualsevol entrevista periodística calia afegir-hi la pregunta. «Què en pensa, del Mitjó?»
Mariscal, que aleshores exposava a la galeria Trama de Barcelona no defraudava: «Em sembla una meravella», deia de l'obra de Tàpies.
Del Mitjó, se'n va parlar pels descosits; tothom hi va dir la seva, però finalment el mitjó va anar a parar al cove, tot i que hi va haver demandes per situar-lo en altres localitzacions. Per exemple, l'Ajuntament de Palafolls es va mostrar interessat a situar la peça al costat del pavelló esportiu projectat per Arata Isozaki.
La polèmica que es va desfermar amb el temps s'ha convertit en la metàfora de l'evolució de l'art en aquests 18 anys. Semblava que Tàpies no es podia encabir al MNAC i ara hi ha obres seves al restaurant del museu. I fins i tot l'actual president del patronat del MNAC, Narcís Serra, ha dit que Tàpies hi hauria de tenir més presència. A més, en aquells moments per alguns era una mena de sacrilegi enfrontar contemporaneïtat amb classicisme, però ara a les fires d'antiquaris es venen quadres d'avantguarda i els col·leccionistes combinen a casa seva abstracció i talles de fusta. La dialèctica ara, si és que existeix, es troba en l'art de factura matèrica i les possibilitats que dóna l'univers virtual.
Hauria estat bé que el MNAC hagués obert la porta a Tàpies, com Tàpies ha obert al llarg del 20 anys d'història de la seva fundació les portes als artistes conceptuals tot i l'agra polèmica que va mantenir a principi dels setanta amb artistes d'aquest corrent.
L'art, al cap i a la fi, és art es miri del dret o del revés. Com un mitjó que segueix sent mitjó si el gires.
