Els parlants són tan imprescindibles com el model lingüístic

Els qui ens dediquem a l'estudi de la llengua tenim el perill de considerar-la prescindint de les persones que la parlen, cosa que pot fer mal no solament als parlants, sinó també a la mateixa llengua.

En el fons, el camp de l'idioma no és diferent de la resta de la societat. En un poble que ha passat per un procés de supeditació a un altre poble, si els moviments d'alliberament actuen bé saben mostrar que, el procés de recuperació, beneficia el conjunt dels seus membres com a persones, com a individus.

Quan les persones d'un poble tenen consciència de la seua identitat col·lectiva i viuen coordinades i en llibertat, cada persona té més possibilitats de viure una vida individual més plena i més satisfactòria, de la mateixa manera que la supeditació d'un poble a un altre té conseqüències negatives sobre la vida dels membres del poble dominat (com ara el grau de confiança i de seguretat en u mateix).

Justament per les raons dites, el procés de recuperació d'un poble repercutix positivament sobre els seus membres (començant per aquells que s'han compromés amb ideals i amb organitzacions i, com a conseqüència, treballen i busquen). Ara bé, això no és una obvietat. No és tampoc una convicció compartida. La idea exposada és un objectiu. Un objectiu que, per a assolir-lo, hem de mostrar a les persones fets específics, dades concretes. Unes dades que facen deduir els efectes negatius que deriven de la situació en què vivim.

En definitiva, només recuperarem la llibertat nacional si convencem una majoria dels balears, dels valencians i dels catalans. Per eixa raó el nostre nord ha d'estar constantment en la consciència de les persones: en la voluntat de conservar les moltes característiques socials i psicològiques positives que tenim i canviar alguna de les negatives.

En el camp particular de la llengua, és semblant, encara que és més difícil. Tot idioma que ha viscut un procés de marginació social ha experimentat un procés de fragmentació interna, com ha mínim quan és una llengua parlada per diversos milions de persones (com és el cas nostre).

Davant d'això, és natural que els lingüistes, els escriptors i els correctors cerquem la coordinació a fi de recuperar la unitat. I ací és on cal anar a espai. L'afecte immens que solem sentir per l'idioma ens pot fer oblidar els parlants: la seua consciència; les seues conviccions, les seues alegries, els seus dolors i, en general, els seus sentiments. Si un lingüista vol treballar al servici d'un poble, no cal dir que ha d'estimar el model culte que defén; però ha d'estimar, en la mateixa intensitat, la manera de parlar de cada u dels membres d'eixa llengua, començant per les persones amb qui el lingüista es relaciona cada dia.

Si un professional de la llengua vol ser realment útil al seu poble, ha de desenvolupar eixes dos identificacions, eixos dos afectes. Hem de recordar que, una llengua, no és res fora dels seus parlants, no debades ni tan sols existix.

També hem de tindre en compte que l'autoodi pot nàixer dins d'un moviment emancipatori. De fet, un tal sentiment és una conseqüència de tindre afecte només pel model lingüístic considerat culte. Si eixe càncer temible creix i es multiplica, el resultat pot ser letal. No oblidem que els sentiments entre humans solen ser recíprocs, de tal manera que, si un moviment social menyprea la forma de parlar d'una ciutat, d'una comarca, d'una regió o d'un país, els parlants afectats acabaran sentint el mateix menyspreu pel moviment que, teòricament, busca la llibertat del seu poble.

Contra la creença que els autors de la Renaixença serien arcaïtzants, aquells intel·lectuals solien tindre una concepció molt positiva de la llengua viva (com ara Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Jacint Verdaguer o Teodor Llorente).

En canvi, una part dels autors noucentistes no compartien eixa visió. Després de 1939, on més incidència ha tingut la falta d'identificació i de confiança en la llengua viva i espontània ha sigut entre els valencians. Per contra, la influència benèfica de Francesc de Borja Moll va fer que els intel·lectuals mallorquins dels cinquanta, dels sixanta i dels setanta foren molt més segurs (i molt més sans, si puc dir-ho així) que la majoria dels intel·lectuals valencians, entre els quals la concepció lingüística i nacional de Sanchis Guarner va influir molt poc (per desgràcia). Com és ben evident, els valencianistes encara no hem sabut vertebrar un moviment capaç de fer que s'hi identifique una part significativa del poble valencià.

Davant de la situació en què es troba el valencianisme actual, hem d'evitar el perill de pensar que la culpa està en la societat valenciana. En això, hauríem de ser molt clars: si un moviment polític fracassa, la causa és interna en general. La gent no ha d'anar als polítics, sinó tot al contrari, i més quan un moviment social té el curs de la història en contra. En eixa situació, un moviment només pot reeixir si aconseguix que una part creixentment majoritària de la societat veja les seues propostes com a positives, com a desitjables i com a realitzables.

La necessitat d'evitar l'essencialisme o fonamentalisme (considerar la llengua —o un projecte polític— al marge de les persones concretes) té moltes repercussions en molts camps de la llengua. En té en la normativa lingüística; en té en el nom de la llengua; en té en la manera de confeccionar gramàtiques; en té en la quantitat de normes que l'autor d'un manual pot demanar als lectors; en té en els objectius que es marca el docent en l'aula (siga d'una escola, d'un institut o d'una universitat).

Precisem-ho: la consideració dels parlants hauria de tindre implicacions en els camps dits. Debatre quines són eixes repercussions, mirar si actualment les satisfem o no les satisfem i, en el cas que alguna no la complim, buscar quins efectes negatius genera, tot això és ben interessant (i ben important), però ja cau fora del límit espacial d'aquest article.

En tot cas, tinguem en compte aquest principi: si posem els interessos hipotètics de la llengua per davant del seu ús, és segur que no llaurem al dret. El primer criteri de tota normativa lingüística ben feta ha de ser afavorir l'ús públic de l'idioma i la identificació apassionada dels parlants amb la llengua que parla cada u. Eixe principi cabdal ha d'anar seguit per la coordinació amb els altres parlants per a potenciar-se mútuament, objectiu que demana tota una sèrie de criteris auxiliars. Uns criteris que han de ser explícits i d'aplicació constant. Debatre quins són eixos principis auxiliars és un bon motiu per a un altre article.