La revolta pendent de Barcelona
La vela «Ramblers» acull els artistes d'ahir i d'avui que reclamen més llibertat a la creació i per al ciutadà
La iniciativa municipal compta amb la complicitat de testimonis de primer ordre de la Rambla llibertària com, per exemple, Joan Estrada, ànima de Barcelona de Noche i de la Cúpula Venus i el periodista Albert de la Torre o noms propis com Joan Ollé, Pau Riba, Toti Soler, Oriol Tramvia, Xus Estruch i Pavlovsky. De fet, el cicle es remunta a una iniciativa ciutadana del col·lectiu Un dels Nostres, de reivindicar el pintor Ocaña. El germà bessó del pintor va recriminar en aquell acte que l'Ajuntament de Barcelona l'havia oblidat. I va ser llavors quan Carles Martí, llavors regidor de Cultura, va assumir el compromís de fer-li una antològica. Les activitats a la vela havien de completar una exposició que començarà amb retard.
Clife és un professor d'anglès que, assegura, des del 1977 és present a la Rambla amb els rètols i el seu joc antisistema, i diu que és una jugada electoral intel·ligent de l'alcalde, Jordi Hereu. Més aviat, però, les prèdiques de l'escenari de Ramblers són increpacions a la política actual. Amb fredor van saber aguantar el xàfec l'estrena, l'1 de març, de Rebels amb causa Hereu, Carles Martí i Jordi Martí. L'artista amateur (no vol dedicar-s'hi professionalment per ser plenament lliure i no haver de frenar la seva queixa constant) ho diu plantant-se al davant de la vela, al peu de la Rambla (tot i que ell preferia voltar pels volts de la plaça de Catalunya). Els qui han de liderar la revolta pendent sempre tenen els qui pensen que són massa tous...
El repte de Ramblers és superar la nostàlgia. No volen que l'operació artística es quedi emmarcada en un parèntesi del passat. Els organitzadors i cada artista a la seva manera busca una fórmula per actualitzar l'esperit inconformista, un pèl rebel. Però els ponts que es tracen són prims, encara. Oriol Tramvia ha fet un homenatge als espectacles de la Cúpula Venus reclutant un equip de músics i actors que juguen a l'humor psicalíptic, que donen cos a unes actuacions que avui es consideren tronades, tot i que diverteixin. Tramvia alterna les exhibicions amb textos, com si fos un cabaret literari. També Joan Ollé parteix de les icones d'ahir i convida a escriptors que facin una redacció d'on eren quan la Rambla es revoltava. Montserrat Carulla, que executa el paper de jutge, admet que no hi va ser perquè s'acabava de separar i ja feia prou treballant d'actriu i aixecant la família. A l'estrena del dia 1 passat, però, va fer una de les cites més lúcides del cicle. Va demanar un minut de silenci per Rubianes, mort llavors feia un any, i també per Salvador Puig Antich (executat un 2 de març de feia 36 anys al garrot vil). Xus Estruch va inventar-se el paper de la peixatera per poder ser la veu desinhibida del carrer. Una dona fent un monòleg era poc menys que irreverent per a la convenció del teatre del moment. Tant va triomfar que, sovint, en la seva faceta professional li demanen que, simplement, reprodueixi aquell personatge en els nous papers. Ella ha acceptat repescar la peixatera (hi ha inclòs arguments i vocabulari del segle XXI només per a l'operació de Ramblers).
Jango Edwards va actuar al Saló Diana, convidat per Mario Gas. El seu vestuari es va quedar a la duana. Ell, que llavors era aprenent de clown, va fer l'actuació amb el que duia posat. Aquesta setmana, comentava a la premsa que ha trobat articles que en feien referència i s'ha adonat de l'impacte que va ocasionar per a aquella Barcelona famèlica de nous aires. Edwards creu que la Rambla no és lliure encara. Fins les estàtues humanes (que tampoc és que en sigui gaire defensor) tenen una regulació específica. Per això, aventura que el 28 de març faran una acció explosiva a la Rambla. Seran un centenar de clown i, diu, serà il·legal. «Però no ens podran detenir a tots.» Per Edwards, la llibertat que es demanava i semblava començar a respirar amb la transició és encara dins de cadascú; cal un detonant, com l'acció del 28, repta. Coincideix amb Clife que el carrer és menys lliure. Fins ara.
Cultura ramblera
jaume vidalL'any 1976, quan estava estudiant primer de periodisme a l'Autònoma, la trobada setmanal amb la gent de la facultat es produïa el divendres a la nit. No calia convocatòria. Es ramblejava, verb que significa pujar amunt i avall de la Rambla. A cada passa s'incorporava a la colla un nou membre que, al seu torn, portava uns quants amics més. Es trobaven els col·legues i es coneixia gent nova sense gaire problemes, mentre s'observava la fabulosa parada dels monstres que va representar la Rambla des de la mort de Franco fins l'any vuitanta: el noi amb un dit que tocava la trompeta, la Maria de la Rambla, el pistoler o el seguici de Nazario quan es dirigia al Drugstore Liceu a muntar-la de matinada. Folklorisme autèntic. Res a veure amb el circ turístic de les estàtues.
El ramblejar, si bé en essència era circular amunt i avall, tenia moltes derivacions. Per menjar es podia sopar al Portalón, on el Quico Palomares t'intentava vendre un dels seus dibuixos originals. També es podia anar al carrer Còdols, on el Coto servia uns bocates imaginatius (lloc de trobada de la gent del Front d'Alliberament Gai). Quan clarejava era imprescindible menjar les ensaïmades acabades de fer d'un forn de la part baixa de la Rambla. En aquesta zona, es trobaven (i encara es troben) el bar London i Les Enfants, una de les poques discoteques on podies ballar al ritme de Jethro Tull.
Per beure, l'oferta ramblera era il·limitada. Qui volia col·locar-se a bon preu, un parell d'absentes al Marsella el deixava fi per tota la nit. No hi faltaven els bars que abans dels ramblers havien estat feus dels mariners de la sisena flota. El recorregut dels noctàmbuls (si no acabaven treien la papa a les escales del port) podia derivar cap a Correus, en la zona de tasques on es bevia llet de tigre i es menjava xoriç al diable (origen de les actuals úlceres dels vells ramblers). Enfilant cap al Born, l'inefable Zeleste o el Màgic, per escoltar música en directe. Clar que sempre es podia fer una aturada al Tabú o el Karma.
L'univers de les Rambles s'estenia per desenes de locals que a més de generar multitud de ressaques també van gestar múltiples projectes que van regenerar, des del carrer, la cultura. La Barcelona pija del disseny dels vuitanta no va ser filla només de la gauche divine del seixanta, també es hereva de la creativitat de còmic underground. La Rambla generava potència cultural. La nit tenia la rèplica del dia. Sessions de cinema al Céntrico o al Saló Diana. La recuperació del cabaret a la Cúpula Venus i centenars de projectes escènics, literaris, plàstics i teatrals que es van gestar en una època d'excessos. Una incontinència provocada per anys de sequera vital que en recuperar cabal va inundar Barcelona i Catalunya d'una cultura rica, renovadora i sense prejudicis que ha marcat la cultura actual.