Fidels a la utopia

Com diu la dita «no és pas boig si l'ase torna» que va recordar molt bé Francesc Ribera Titot en el concert barceloní de la gira de vintè aniversari de Brams. Molts pensaran que potser és massa d'hora per a un retorn ja que només han passat cinc anys del seu darrer concert a Berga, el 7 de maig de 2005. Però tal com va declarar Titot fa uns mesos: «Aquest era el moment, després potser ja serem massa vells per fer-ho i no aguantaríem el ritme.» En aquests cinc anys, malauradament no s'ha vist un relleu clar al buit que va deixar Brams dins del rock combatiu i reivindicatiu cantat en català. Aquesta tornada ha enxampat antics seguidors, però també un públic molt jove que s'identifica amb la música, les lletres i l'actitud de la banda berguedana. Aquest Brams de la segona dècada del segle XXI manté gairebé intacta la mateixa formació amb què es va acomiadar, amb l'excepció del baixista Albert Vila que ha estat substituït per Pere Borralleras (Dept.). Una tornada als escenaris que en principi només està previst que duri fins que arribi la calor de l'estiu.

Amb el «bona tarda» es va dirigir reiteradament al públic en referència als horaris de la sala Apolo, que els van obligar a començar el concert a un quart de deu de la nit i amb l'obligació d'acabar a dos quart d'onze, possiblement la vegada en què Brams ha tocat més d'hora en tota la seva història. «Al principi pensava que serien uns concerts marcats per la nostàlgia, però després de veure la resposta del públic ha estat com si fos l'endemà del darrer concert», va declarar Titot en veure la sala plena de gom a gom d'un públic festiu i combatiu. Per no deixar ningú insatisfet al concert, hi va incloure fins a 34 cançons de tota la història de la banda, agrupades per blocs temàtics: cançons de lluita i rebel·lia, d'autoafirmació nacional, cants i goigs a l'alcohol i a altres substàncies i un bloc final on l'èpica no hi podia faltar. Tot tocat sense aturar-se ni un moment, sense voler perdre el temps i aprofitant cada minut.

Un repertori que en aquesta reencarnació gairebé no ha variat ni en la música ni tampoc en les lletres, ja que «els problemes que hi ha segueixen sent els mateixos». Només Som a Girona han volgut actualitzar-la referint-se a la MAT en les comarques gironines, i afegint-hi el Cabanyal per València i l'especulació immobiliària de Mallorca. La resta, tal com ho havien deixat: El president continua sent un himne per a la ballaruca desenfrenada amb reminiscències dels The Clash; Fidels a la utopia, Portugal i La diplomàcia de la rebel·lia segueixen sent himnes per cantar amb el puny alçat, mentre que cançons com Papa, Goigs a Sant Hilari o Dilluns que ve són molt més políticament incorrectes que quan les van crear. Amb un discurs inequívocament nacionalista, Brams va acomiadar les intenses dues hores i quart de concert afirmant: «Tenim la il·lusió d'un país per construir i no com ells, que només tenen un imperi per destruir: estan acabats!» Amb els acords de L'últim tirabol, Vull per a demà, Sóc d'un país i Sempre més, sense dret a rèplica.