L'artista Claudio Zulian presenta «A través del Carmel», avui al Truffaut
El documental ofereix una visió del barri a través d'un sol pla seqüència de 90 minuts
«Sóc filla d'uns pares valencians. Vam viure més modestament, com qualsevol treballador. Vam pujar com vam poder, també. Vaig ser més gran. Em vaig casar. Vaig tenir un fill. Me'n vaig anar a Amèrica. He viscut deu anys a Veneçuela.» Aquest és el testimoni de Maria Lluïsa Lluïs, de 88 anys i membre de Las Chicas de Oro, col·lectiu de dones jubilades, usuàries del Centre Cívic del Carmel. Mentre se sent la seva veu, la càmera comença a passejar-se pel barri seguint els habitants pels carrers, entrant a les cases i a diversos locals públics. Les imatges d'A través del Carmel, que per ser més plenament disfrutada s'ha començat a projectar en sales de cinema temps després de la seva emissió televisiva a TV3, van ser enregistrades un dia de febrer del 2006 en un únic pla seqüència rodat de les quatre a dos quarts de sis de la tarda.
Per fer possible aquest rodatge, el guió estava preparat al detall: els desplaçaments de la càmera i les entrades i sortides dels diversos veïns s'havien pautat com una coreografia. Abans s'havien fet proves fins a trobar el ritme adequat dins del pla: quines persones i quins objectes apareixien, a quina velocitat, com s'apropava i s'allunyava la càmera.
Un cop rodades les imatges, a l'estudi, Zulian hi va afegir les veus dels veïns prèviament enregistrades fent-ne una condensació poètica: «Cada una de les intervencions que a la pel·lícula duren un minut, minut i mig, són el resum de vint, trenta minuts de conversa que són a la vegada el resum d'uns quants mesos de trobades», explica Zulian en una conversa amb Jordi Balló que fa de pròleg al llibre que, publicat per Calima, transcriu en forma poètica les veus d'A través del Carmel.
Claudio Zulian és un artista d'origen italià que, resident des de fa anys a Barcelona, ha donat altres visions del Carmel i de més barris de la ciutat mitjançant instal·lacions i pel·lícules, com ara el documental Escenes del Raval i la ficció Beatriz Barcelona.
Ritme poètic
Claudio Zulian ha tingut la poesia com a guia d'aquesta singular proposta: «Buscava un ritme específic de la paraula que acompanyés el ritme fluid de l'únic pla en què consisteix tota la pel·lícula. Crec que en un pla seqüència d'una hora i mitja hi ha alguna cosa potent i molt adequada per expressar l'èpica quotidiana d'un barri popular, i la força d'una història social i política, suma de totes les històries que es van explicant. I també per reflectir ritmes més generals, com ara el declinar de la llum al vespre, que acompanyen la nostra vida quotidiana.» Zulian volia fer visible una «altra» Barcelona, però no volia anar al Carmel amb una idea preconcebuda. «Ja que els mitjans de comunicació construeixen la realitat i l'imaginari dels llocs, es tractava que els veïns donessin la imatge que volguessin del lloc que habiten. Més que de participació, parlo de coresponsabilitat creativa.»