Una mirada oberta a la Rambla

«La Rambla és de tots i de cadascun. Tothom pot viure a la Rambla i a totes hores. I cadascú pot viure-la i somiar-la a la seva manera, perquè mai no és estranya.» Josep Maria Carandell va descriure així la Rambla en la seva Guia secreta de Barcelona, que es va publicar el 1974. No hi ha una sola manera de viure i somiar la Rambla, ni hi ha sigut mai ni, probablement, hi serà mai. D'aquí que el gran temor que tenia Carles Guerra, el nou director de La Virreina Centre de la Imatge, en la gestació del macroprojecte expositiu Guia secreta de la Rambla (picada d'ullet a Carandell) era caure en el parany de donar una visió totalitària de la Rambla, és a dir, una mirada única que no recollís la diversitat de vivències i evidències del carrer barceloní més maleït i enaltit –a parts iguals– al llarg de la història, i no només la llunyana sinó també la més actual, com ho demostren les campanyes mediàtiques «demagògiques», segons el parer de Guerra, que tornen a posar el dit a la llaga en la degradació (urbana o moral?) de la Rambla. «La Rambla és un territori insòlit on passen moltes coses alhora que es barregen i es confonen. No podem generalitzar la Rambla sinó mostrar la seva riquesa amb tot allò específic que hi transcorre», diu Guerra.

A Guia secreta de la Rambla, que s'obre al públic avui i perviurà fins al 24 de maig –amb l'accés gratuït–, les mil i una cares idíl·liques i caòtiques de la Rambla emergeixen sense rivalitats ni prejudicis en quatre exposicions simultànies que irradien més de 650 fotografies (el gruix més important), pintures, dibuixos, documents originals d'època i audiovisuals. Un immens conjunt d'obres de 60 autors de diverses generacions, nacionalitats i gèneres.

No hi ha una sola Rambla autèntica, o no ho és més la de les celebracions a Canaletes quan el Barça guanya títols que la que el 1902 va acollir el multitudinari i sentit enterrament de mossèn Cinto Verdaguer, o el 1936 la comitiva del dirigent anarquista Bonaventura Durruti. I és la mateixa Rambla d'El Cau dels Bandits, una cerveseria de mala mort en un soterrani de finals del segle XIX. I la de la cruesa dels meublés que va fotografiar Pep Cunties pels volts de la primera festa de la Diada Nacional de Catalunya, el 1977. També és el carrer dels desimbolts transvestits que Gabriel Casas, un dels fotògrafs rescatats de l'oblit en el marc del projecte, va capturar als anys vint i trenta –la mateixa època que el pla Macià del GATCPAC, seguint els consells de Le Corbusier, proposava esborrar del mapa el Raval sencer. Qui sap si són els mateixos transvestits que Agustí Centelles (sí, el fotoperiodista!) va retratar al cabaret La Criolla, el local que va mitificar l'escriptor Jean Genet en el seu sòrdid Journal du voleur (Gallimard, 1949).

La Rambla més polièdrica que s'ha reivindicat mai a Barcelona es fa escoltar en un projecte expositiu que aixopluga quatre propostes. La mostra Guia secreta de la Rambla. Instantànies de carrer ofereix un recorregut diacrònic a través d'un gran nombre d'imatges de la Rambla i el seu entorn extretes d'arxius públics i privats des de finals del segle XIX fins avui. Ocaña 1973-1983: accions, actuacions, activisme se centra en la figura d'un dels ramblers per excel·lència (vegeu la peça). Barcelona en blanc i negre, revisitat presenta una tria de fulls de contactes i tires de negatius que permeten reconstruir el mètode fotogràfic i els itineraris urbans que un joveníssim Xavier Miserachs va seguir a principi dels seixanta per fer el llibre Barcelona en blanc i negre. I Frederic Ballell. La Rambla, l'única exposició que no llueix a La Virreina sinó a l'Arxiu Fotogràfic, i que exhibeix els diversos perfils humans que habitaven La Rambla entre el 1907 i el 1908 i que van cridar l'atenció a un fotògraf pioner: Frederic Ballell.