Més grans que la vida

Quan La Banda Trapera del Río va reaparèixer el juny passat a la festa major de Cornellà, concert seguit d'una petita gira arreu de l'Estat, hi havia la impressió que es tractava d'un nou retorn del grup pioner del punk-rock català, encara que s'emmascarés com un fet puntual per l'enregistrament d'un documental. Però aquella minigira se'n va anar en orris quan se li va diagnosticar un càncer al bateria Juan Raf Pulido. Els components de la banda, però, no ho volien deixat tot deslligat i van aprofitar l'aventura de Rambleros per fer un acomiadament amb totes les de la llei.

Dijous el grup va fer una actuació sorpresa d'assaig a Granollers i ja van començar a veure que Pulido no aguantaria la pressió del concert barceloní. Malauradament, l'estat de salut va decaure: el càncer i la quimioteràpia no perdonen. Portes endins i abans de l'actuació els ànims eren tensos, però Morfi Grey i companyia ho tenien clar: «Ell ha volgut que tirem endavant el concert, i així ho farem.»

Així, Fosy (guitarra de Cancerberos i també dels darrers concerts traperos) va passar a la bateria (instrument que toca també a Las Furias) i a la segona guitarra s'hi va afegir Juano (Los Finos i ex-Cancerberos). La resta de l'alineació va ser la mateixa que en el concert de Cornellà, amb el fill de Juan Pulido, Raúl Pulido, a la guitarra, l'històric Jordi Pujadas, El Subidas, al baix i el gran Morfi Grey a les veus, arengues i declaracions de guerra. Més grans que la vida. Sembla mentira com amb els ànims tant decaiguts poguessin fer un concert tan incendiari, com van treure forces i energies per deixar d'estar pendents del telèfon i llançar-se a devorar l'escenari. Va ser començar a sonar Ciutat podrida –desafinada, perduda, desconcertada, on les mirades entre els músics valien un imperi– quan tothom es va adonar que estaven davant d'un moment irrepetible.

En aquesta ocasió, La Banda Trapera del Río va voler cremar les naus d'una vegada per totes, de dir «adéu-siau» amb el cap ben alt. Ells han estat els pioners del rock suburbial. Ells seran els mestres de totes les generacions descontentes amb el que els envolta.

I entre el públic que va fer petit i xafogós l'envelat de la Rambla hi havia un microcosmos curiós: des de senyors amb una edat més que respectable que van treure la xupa de cuiro de l'armari per mesclar-se entre xavalets amfetamínics; històrics de la resistència rockera i quisso-flautes amuntegats a la pista; el president José Montilla (company de barricades amb Morfi Grey als anys setanta a Cornellà) mirant-ho des d'una llotja; una noia fent de prostituta per cantar Venid a las cloacas; més d'una llàgrima furtiva i molts litres de cervesa llançats a l'aire; Flowers presentant el concert i fins i tot Dan Stuart, el cantant de Green on Red, borratxo perdut, apuntant-se a la festa per cantar Nacido del polvo de un borracho y del coño de una puta. Un impactant punt final a 35 anys d'història rabiosa.