El paisatge transitat per la gent del ren

Hi ha pel·lícules que, renovant una mena de gest original del cinema, no només demanen una actitud contemplativa davant les seves imatges, sinó que, a través seu, conviden a mirar d'una manera més atenta el món. A vegades això és possible perquè qui ha creat aquestes imatges ha viscut durant el rodatge una experiència que l'ha dut a observar d'una altra manera. També a pensar la vida d'una altra manera. La terra habitada, d'Anna Sanmartí, podria considerar-se'n un exemple que ens fa descobrir joiosament una cineasta que, pel fet de ser-ho, proposa una mirada sobre el món a través d'una manera d'enquadrar-lo en imatges que busquen una durada poètica que reveli la bellesa dels gestos i de les coses ordinàries. Per aconseguir-ho, com s'escriu al principi del film mentre les imatges i els sons ens fan present un viatge en tren, «fugir era l'única sortida». Fugir d'un món de sorolls, d'imatges omnipresents, habitat fins la saturació. El destí va ser el nord de Mongòlia, que conserva paisatges extensos on redescobrir la terra habitada per ella mateixa i l'excepcionalitat dels éssers vius que hi transiten, de la natura que canvia, de les coses que hi resten. Allà hi va trobar acolliment, va conèixer humans en constant moviment junt amb els seus rens i es va plantejar si les cases (on ens tanquem entre parets) són la millor manera d'habitar la terra. Allà hi va sentir primerament una inevitable estranyesa que, sense perdre-la del tot, va diluir-se a mesura que adquiria una familiaritat amb l'entorn. Allà hi va filmar un paisatge que, temps després del rodatge, va inspirar-li paraules que, essent una reflexió sobre l'experiència viscuda, apareixen escrites sobre les imatges.

Anna Sanmartí presenta imatges fixes que se succeeixen a la manera de quadres que contenen dins seu moviment i als quals es podrien posar títols: Família dormint en un cotxe, Homes jugant a billar, Gossos i roba estesa, Gossos i tanques, Dona en una casa després de fer el pa de cada dia, Mosques en una finestra, Gotes de pluja en un vidre, Cavalls pasturant, Rellotge embolicat en plàstic, Dona munyint una cabra davant d'una tenda, Gel fonent-se, Nen jugant amb un ren, Arbres en una nit de tempesta. Aquestes imatges fan sentir el temps que passa, però, en la seva quietud, a la vegada ens remeten a una experiència viscuda en el pur present. Com si Anna Sanmartí s'hagués encomanat de l'esperit dels Tsaatan (tribu nòmada amb un nom que significa literalment «gent del re») dels quals escriu que només habiten el present i la natura n'imposa les regles. Els Tsaatan cada cop són menys (només en resten uns 400) i així és que Sanmartí aporta un document sobre una gent, i una manera de viure, en procés de desaparició. Un document que alhora és un poema que obre una experiència pròxima a aquesta altra reflexió de la cineasta: «Quan les imatges es fonen unes amb les altres, què diferencia la realitat del somni?»