L'homenot del disseny

Fa mig any, Claret Serrahima –el mestre, li diuen els seus múltiples deixebles– estava molt emprenyat. I no ben bé amb tot i tothom, però quasi. Estava molt enfadat amb els polítics catalans i amb tot el que estava (està?) succeint al país. D'aquella enrabiada, en va néixer un cartell amb una sentència de mort: Catalunya és una desgràcia i el català és un desgraciat. En va imprimir 50 exemplars i els va enviar als seus amics. Un d'aquests cartells forma part de l'exposició De cap a peus, un escaneig de Claret Serrahima (Barcelona, 1950) de dalt a baix, i és literal. Perquè Serrahima és tot això a la vegada: un creador que ho sustenta tot en el concepte (cap), que necessita el gest per expressar el seu univers artístic (mà), que no recela gens del seu instint visceral (panxa) i que, alhora, toca de peus a terra…, a la seva Barcelona, còmplice i sovint instigadora del seu esperit renovador.

A recer d'aquestes quatre parts del cos s'articula el discurs de l'exposició, que ha coordinat Òscar Guayabero tot fent una tria d'alguns dels treballs de Serrahima «que tenen un plus de risc, de crítica i d'anàlisi». Perquè quan Serrahima diu que fa el que li dóna la gana vol dir que el client no sempre té la raó. «Ells em fan l'encàrrec, però jo decideixo la manera de comunicar», emfasitza. Quan Caixa Manresa li va demanar el disseny gràfic per a un nou centre dedicat a la investigació tecnològica sobre cuina, Serrahima es va treure de la màniga un nom de dona, Alícia (Alimentació + ciència) i, per donar credibilitat a aquell nou infant acabat de néixer, se'n va anar a un parvulari i va fer un càsting de signatures. No és que el client no tingui la raó, però sí que acostuma a esperar coses previsibles que Serrahima no li concedeix.

En la recerca d'allò insòlit, la transgressió s'imposa però a la manera de Serrahima, és a dir, amb molta elegància (i d'aquí el nom del seu estudi, Clas-se). Quan Pasqual Maragall li va sol·licitar un disseny per a la campanya de les seves primeres eleccions a la presidència de la Generalitat, Serrahima va aliar-se amb una genial metàfora. Va fer un disseny amb dos plats d'amanida: un amb restes de menjar, l'altre a punt de ser engolit. «No volia insultar ningú, només volia dir: senyor Pujol, he dinat molt bé amb vostè, però s'ha acabat l'àpat i ara en vull un de nou i més fresc», explica. Disseny o art? «Tota la meva vida he reflexionat sobre la frontera entre l'un i l'altre. Avui, aquesta frontera està difuminada perquè l'art necessita alguns flotadors, com el disseny, l'arquitectura…, per buscar noves fórmules. Per no morir!»

Quan traspassa la frontera del disseny i fa una immersió en l'art, ho fa amb molt respecte. L'encàrrec per idear la imatge de l'Any Miró es va resoldre amb un efecte sorpresa. Corria l'any 1993. «Estava fart de la dimensió mirolàndia. Tot era i havia de ser tan mironià que em vaig revelar i vaig fer un disseny a la contra, és a dir, sense colors mironians, sense cap anhel de voler fer un homenatge a Miró.» I amb la mateixa convicció va concebre la imatge del restaurant El Bulli. «Després de dinar, tot sol, durant set hores, una mica ebri i envoltat de figuretes vàries de bulldogs francesos, em vaig convèncer que la imatge d'El Bulli no podia ser una forquilla sinó aquell gos.» I és que per fer el cartell del Mercat del Ram de Vic, no cal posar-hi la imatge d'un tractor o d'una espiga. Com tampoc cal, per al cartell de la Feria de Sant Isidro de Madrid, la imatge d'un brau totpoderós: amb dos escuradents emulant unes banderilles n'hi ha prou i més per crear una aura sensual.

Però és obvi que, per moltes injeccions d'elegància i refinament que s'hi posin, qui es deixa provocar per un provocador nat com és Serrahima alça la veu tant com pot. Només cal recordar la polèmica nova versió de l'escut de Barcelona (tot i que els heraldistes van haver d'acabar assumint la legitimitat d'aquell nou escut), o el cartell que va gestar per a la Feria de Abril catalana, amb una nina Barbie ballant sevillanes que a Andalusia no va agradar gens ni mica (i, en aquest cas, el murri Serrahima ja ho entén…).

En el recorregut expositiu, les joies d'un dissenyador sagaç no s'acaben aquí. I és una bona oportunitat per capbussar-se en els seus interiorismes, com ara els seus quaderns de viatges replets de dibuixos (que mai fins ara havia exposat).

Serrahima fa dos anys que té casa a Ceret. Va canviar de segona residència fart dels desgavells urbanístics de la Cerdanya. Se sent molt a gust a la Catalunya Nord i, segons confessa la seva amiga Matamoros, «ja hi està fotent merder: és un home que diu sempre el que pensa». A Ceret hi té un altre bon amic, Pascal Comelade, «un altre homenot que atrauria Pla, de ben segur», i que justament aquests dies està exposant la seva obra plàstica a l'altre cantó de l'artificiosa frontera, al Centre Artístic de Sant Lluc, entitat que Serrahima ha presidit els últims quatre anys.