Dolors Bosch i Agustí
ARTISTA
«Estic farta del minimalisme com a moda»
L'artista de Girona Dolors Bosch i Agustí parla de les dificultats de viure de l'art, dels problemes per exposar, analitza el suport de les institucions i de la política cultural, explica què li agrada i què no li agrada, i critica les tendències forçoses en el món de la creació artística
ESTÈTICA
Tan fotut és haver-te de disciplinar a fer coses boniques a totes hores, quan ningú no t'ho demana, com haver de fer coses tristes i estrafetes, perquè impacten més que les alegries
GALERIES
Tot depèn de si caus bé a una persona. I que consti: som molts els que voldríem viure de l'art
L'ESTIL
L'estil em constreny. No m'agraden les dictadures, ni que em marquin el que he de fer
EL SUPORT INSTITUCIONAL
Si les institucions comencen a fer com les grans galeries, moltes artistes no tindran cabuda enlloc
Som rebuts amb una safata de brunyols i una ampolla de mistela del Pla de Bages. Jordi Soler i Dolors Bosch intercanvien records. El taller de Dolors Bosch és al final d'un garatge alt. Passem per una estructura d'arcades més majestuosa que moltes esglésies. És als baixos d'una casa de pisos pensada per Ignasi Bosch al mig de Girona. El taller o l'estudi és ple. Un apilonament ordenat de diorama. «Em sembla un pèl barroc», li dic. Em corregeix: «És barroc del tot.» Ens ensenya el seu darrer treball: un conjunt de ceràmica sobre crisi i corrupció. Són pits femenins amb grups de figures que hi pengen agafats dels mugrons: «Són gent agafada a la mamella. Ho titulo Correu, correu, maleïts, que la llet s'acaba. Visc d'aquestes històries que poden semblar ingènues...»
–Així, com definiríeu el vostre art? On el situaríeu?
–«Això que em demanes és impossible. El que sí que puc dir és que no faig preraonament.»
–Pura intuïció.
–«De la lectura, en trec el pensament. A vegades, recullo trossos de natura i a casa ho transformo, ho raono, ho parodio i ho multiplico per tres.»
–Per tres?
–«M'interessa el tres. En un quadre hi poso tres ratlles, tres signes... Ni triangles, ni hòsties. No va per aquí. L'harmonia la trobo en el tres. El dos no m'agrada: és massa equilibri. Potser m'agrada el tres per la cosa imparell, perquè representa un pont: dos punts i la passarel·la a sobre. M'agrada el tres per un fet geomètric. M'interessa la geometria perquè és massa perfecta. I el minimalisme m'agrada. Això deu ser perquè sóc barroca.»
–Barroca!? El que dèiem.
–«Estic farta del minimalisme com a moda, que me l'imposin; no sempre el més és menys. L'estil em constreny i me la refanfinfla: sóc una tastaolletes. No m'agraden les dictadures, ni que em marquin el que he de fer. Quan algú, segons qui, em diu que li agrada, ja em preocupa. Tampoc no m'agrada que em diguin que l'art ha de ser útil.»
–Mentre faci bonic.
–«Mira: un nen li pregunta a la seva mare: ‘Mama, per a què serveix això?' ‘Per fer bonic!' ‘Doncs per què no en fa, mama?' No m'agrada fer res només perquè faci bonic. Busco l'equilibri estètic.»
–L'estètica, uf! Ens hi podem enfangar.
–«M'agrada que em facin sortir fum del cervell. Llegeixo sobre estètica... La teva mirada no té res a veure amb la meva. Quan viatgem, amb el meu marit, cada un porta la seva càmera. Jo no li puc anar dient cada moment què ha de fotografiar; cada un viatja amb els seus ulls. Tan fotut és haver-te de disciplinar a fer coses boniques a totes hores, quan ningú no t'ho demana, com haver de fer coses tristes i estrafetes, perquè impacten més que les alegries.»
–Penseu que l'art es mou per modes?
–«No se n'escapa, de les directrius del mercat. No sé fer altra cosa que transformar... Estar-me cinc dies sense ser al taller em costa. Jo faig el que em plau.»
–I les galeries com us tracten?
–«No em tracten... No estic en contra de cap galeria, però... Hi va haver una època que la cosa m'anava bé: quan Rosa Pous era responsable del Palau de Caramany i ja saps que va ser una de les grans etapes per a l'art gironí. Saps? Tot depèn de si caus bé a una persona. I que consti: som molts els que ens hauria agradat viure de l'art. Com més exposicions veus, més et poses al teu nivell: tant pel millor com pel pitjor. Si no m'han seleccionat per a una col·lectiva, però les obres que veig són per no seleccionar-me, d'acord. En cas contrari, demano el criteri de selecció.»
–I què us diuen?
–«Em diuen: com tu, molts altres! És molt trist.»
–Se'n pot viure, de l'art?
–«No. He hagut d'anar a moltes fires i, de fet, amb el que em guanyo la vida és amb l'artesania: pinto seda. És artesà, però són quadres. La seda era blanca.»
–Són peces úniques...
–«No repeteixo: m'és difícil. Si s'ha de repetir no cal que sigui manual; ja es poden fer serigrafies. Quan repetia era amb linogravats. Fins i tot, vaig guanyar un premi a Cadaqués. Saps?, a la Carme Bosch, la meva germana, ningú no li fa cas i és molt bona. Fa uns quadres grandiosos i irreverents i potser per això no la volen.»
–Veig que la relació amb l'art és genètica.
–«La meva mare, Maria Salut Agustí, que té 103 anys, va pintar tota la vida. Era una dona manyosa que transformava caixes de poma en armaris. Als tretze anys jo ja pintava uns medallons de fusta fets amb culleres de boix, que s'havien posat de moda. Als disset o divuit anys jo ja pintava samarretes. Ho feia amb pintures Valón; quedaven encartonades, però no es despintaven... La gent s'ho deia i me'n demanaven.»
–Les cobràveu?
–«Sí, i posava els mateixos cèntims que em pagaven per comprar més samarretes i pintura.»
–Ara hauríeu muntat una empresa, de samarretes i mocadors?
–«El meu marit m'ho diu, però sóc feliç amb la meva organització. Per no avorrir-me de mi mateixa, em reparteixo l'any en etapes: ceràmica, pintura, seda. I ara dissenyo amb l'ordinador. M'interessa molt el món digital. Vull obrir-me a nous horitzons i saps què vaig fer? Una festa a La Pera amb dues amigues poetes: Francesca Laguarda i Eva Naranjo. Vam penjar els seus poemes en un estenedor com si fossin roba. Cada un tenia un número. Els convidats l'estiraven; llegíem el poema i, segons el número, triaven les meves coses.»
–Regalades?
–«Del rebost que jo tenia ho vaig voler donar. Ja sabia que s'ho enduria gent amb qui tinc sincronia. En vaig dir despreniments. No vulguis saber quants artistes hi van estar en contra.»
–Per què no les cobràveu?
–«Consideren que no cobrar l'art és devaluar l'obra. I molts van de comunistes. Tinc farcit el taller i a les galeries no els interessa. Si les galeries m'haguessin venut, no ho hauria hagut de fer.»
–Dedueixo que ho feu per tenir lloc?
–«Sí. Per tenir lloc per fer els bons projectes que vull fer abans no me'n vagi a l'altre barri. Donaria una feinada als meus parents.»
–I la vanitat de passar a la posteritat. Catalogar l'obra i totes aquestes coses...
–«No parteixo de la transcendència. Sóc transcendent mentre ho faig. Jo m'hi he fet seriosament. I tant me fa, un cop me'n vagi a l'altre barri. Les cendres se'n van amb tot. Sóc vital, no m'importa el més enllà.»
–Un projecte de futur, quin seria?
–«Amb el Col·lectiu Memé-Detràs, preparem un intercanvi amb la Bretanya amb vista al 2011. M'encanta fer projectes conjunts, tot i que sóc autàrquica a l'hora de treballar: que cadascú faci el seu tros a casa seva. Amb Memé-Detrás anem allà i els bretons vénen aquí. Al començament ho havíem de fer a la Casa de Cultura, de Girona, i, quan ja ho teníem tot a punt, pels retalls a causa de la crisi, ens truquen per dir que allò que fa dos anys era ‘sí' doncs ara no. I ara anem a Les Bernardes, de Salt.»
–Però es farà!
–«Sí, però ho han portat molt malament els de la Casa de Cultura de Girona. Tu et prepares dos anys per uns espais que ara et canvien. I som deu d'aquí i deu d'allà. Jo mai no he anat al notari, però potser haurem d'exigir contractes. Els vaig dir que no aniré més a biennals... Si les institucions comencen a fer com les grans galeries, moltes artistes no tindran cabuda enlloc. Crec que es mouen amb els mateixos criteris comercials.»
–Parlem de política cultural?
–«Vaig anar a la primera reunió del pla estratègic cultural de Girona, quan van parlar del centre d'art contemporani. Ja em semblava bé que primer fos la idea, abans que el gran edifici. Vaig veure, de seguida, que els interessava el rendiment.»
–I us vau desencisar.
–«Miren massa els beneficis econòmics, i així no anirem enlloc. A la segona reunió ja vaig tenir la sensació que ens volien aixecar la camisa i en vaig sortir decebuda. En Xevi Planas, per sort, ja els va cantar la canya. Si la regidora de Cultura vol fer una cosa ben parida i, llavors, no se'n surten, per què han d'encarregar la gestió cultural a una empresa de Barcelona? Per què hi ha tantes comissions?»
–Ep!, de quina mena de comissions parlem?
–«Són grups de treball i sí, hi ha gent que es reparteix les garrofes. Institucionalment s'ha perdut la carta de navegar. Un exemple d'aquesta desorientació és el Niu que van fer a la Rambla. La idea de l'arquitecte és boníssima, però, és clar, des de les institucions no pots fer política d'antisistema, ja que ets sistema. Havent-hi tan dèficit d'habitatges socials era una bona denúncia...»
–Niu sí o Niu no?
–«No on el van col·locar, perquè trencava l'estètica. És perillós segons què dius perquè, a vegades, els reaccionaris et fan dir el que no dius. Si danyava la imatge, per què el van deixar fer al Barri Vell, si no hi deixen fer res? Crec que aquella obra va fer més mal que bé a l'art contemporani.»
–Cal el museu d'art contemporani?
–«Penso que fem tard. Ja se'n parlava a l'època del Tint.»
–A Banyoles o a Girona?
–«Discutíem si un aquí i un allà. Si un a Girona i prou, o si un a Banyoles i prou. Els de Banyoles, que eren els més avançats, van aconseguir que els artistes més reconeguts deixessin obra per fer el centre. Diria que es van recollir un centenar d'obres. On han anat a parar!? Moltes es van tornar. El més interessant d'aquell moment eren els debats.»
–Ho volíeu canviar tot.
–«Llavors hi havia més idees que diners i el que feia falta era treure la naftalina de tant de paisatge. Jo m'emmirallava en Dau al Set: era un referent bo. Volíem fer un moviment; admetre l'abstracció com a obra d'art... Tàpies em va fer veure conceptes nous: de la bellesa en la pobresa. Estava fins als nassos de l'academicisme, de la quadrícula. Hi havia un art diferent. Aleshores estava enamorada de l'art d'en Brossa.»
–Us vau relacionar amb l'Assemblea d'Artistes de Girona?
–«La tristesa més grossa és que els de l'ADAG no em van tenir mai en compte... A la meva germana Carme la van convidar a l'exposició de Rahola del 1976 i a mi no.»
–I això?
–«Jo era tímida i callada. Hagués estat ara, m'hauria fet valdre. Aleshores, jo no pintava quadres, pintava ceràmica. Jo esperava que em cridessin. És una espina que tinc clavada.»
–Vau militar en algun d'aquells partits revolucionaris?
–«Mai no he estat militant de res, però m'he fet les meves militàncies, amb els col·lectius Magma i Memé-Detrás. Tinc afinitats amb els uns i els altres.»
–Vau ser entre els primers de la llibreria Les Voltes.
–«Hi vaig fer una exposició al començament... Ho va muntar el meu germà Joan, amb les anades i vingudes de Barcelona, amb els contactes amb la resistència catalanista, la llibreria Ona...»
–Ho va explicar molt bé l'Antoni Domènech.
–«Ja t'ho va explicar tot l'Antoni en una entrevista a El Punt. El crac del meu germà Joan ho va engegar, però la cosa econòmica no era la seva especialitat ni la dels altres socis. Per això ho va fer rutllar en Feliu Matamala, que sí que sabia fer negocis. La idea original del principi era fer el mateix que ara la Llibreria 22. Volíem dinamitzar la ciutat. A Girona es feia poca cosa, hi havia poques activitats i era molt trista. Abans sabíem qui era l'enemic i ara anem confosos.»
«Amb una cambra pròpia em vaig sentir bé»
Dolors Bosch i Agustí és filla d'Ignasi Bosch, l'arquitecte de Sant Narcís i de tots els barris de Cases Barates d'arreu, a fe que ben pensades. «Si aixequés la vista i veiés com està ara Sant Narcís! És de les poques coses bones que es van fer en l'època franquista. Va concebre tot un poble.» La cinquena de nou fills, va néixer el 5 de desembre del 1941. Confessa una passió vital pel cine, d'ençà que, als tres anys, va acompanyar el seu pare al cinema Ultònia, que ell va construir, juntament amb l'hotel. «Ja m'enrabiava quan no em deixaven veure el final de la pel·lícula.» Llavors als set anys la van internar en un col·legi de monges: «Jo anava a les Carmelites de les Preses. Mai no havia vist tant de lesbianisme ni tantes injustícies juntes. A les noies de famílies de condició social baixa, que entraven per quotes, les obligaven a treballar. Pobretes!, les explotaven i tenien la barra de dir que les ensenyaven. Aquelles males putes em van marcar per tota la vida. Quan sento les feministes... Les que m'han fet més mal a mi han estat dones, perquè són més sibil·lines. Els homes no tenen l'encefalograma tan complicat.» Va estudiar la carrera de piano: «M'agrada la música amb bogeria. Tinc un piano a casa i has de saber que si hagués estat una bona pianista no m'hauria casat. Em posava nerviosa tocar el piano en públic. Toco el piano per relaxar-me; no em cal ioga.» Casada amb el microbiòleg i viatger Miquel Simon, té dues filles i tres néts. Va ser cap d'agrupament de les Guies dels Escoltes de Girona. Gran viatgera, ha conegut molt bé els països àrabs. Recorda el dia que va aconseguir una cambra pròpia: «Em vaig sentir molt bé amb mi mateixa el dia que vaig aconseguir un racó que em van deixar els pares per treballar.» Per això s'identifica tant amb l'assaig Una cambra pròpia, de Virginia Woolf.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.