L'estil grunge-nacionalista i l'ofici d'escriptor: Sico Fons i el seu estiu

En Sico Fons, apicultor arrelat a Tavernes de Valldigna, al cor del País Valencià, home de mil oficis i de mil predisposicions, home d'escriptura grunge-nacionalista, ens lliura un llibre que demostra que ser filòleg no implica, necessàriament, ser escriptor i que per ser escriptor no cal ser filòleg, fins i tot pot ser molt saludable no ser-ho.

En Sico, és clar, pertany a la segona categoria: la magna, la dels escriptors de debò amb independència del currículum. Darrerament, ens hem acostumat a llegir noveloles catalanes immaculades —escrites per lingüistes, dialectòlegs o especialistes que ens passegen sovint per un món mític o un món del passat—, escrites sense cap incoherència intratextual que no siga la repetició de la incoherència interna i amb un decandiment —a mitjan novel·la— que són el millor remei contra l'insomni que conec. I sóc insomniac de naixença.

En canvi, en Sico —des de la brutesa més absoluta i això inclou la pròpia escriptura que no deixa de meravellar-nos— ens retrata la quotidianitat de l'existència dels esglaons més obrers de la societat valenciana, una societat en crisi i aturada que es debat entre la fidelitat i la infidelitat: carnal i espiritual. Ens lliura l'avorriment de l'individu a glopades amb una prosa que té un antecedent remot il·lustre als millors passatges d'Albert Camús en el seu tractament de la condició humana: un món fet de realisme rabiós, de fàstic per la vida que s'ha de viure, de fàstic davant la pròpia figura i davant del mirall que ens albira alhora que els resultats i la humanitat s'hi alcen majestuosos per damunt.

En Sico Fons fa una novelola generacional on la revolució encara és larvada per la peresa i el desesper i on el regust amarg és aquella reminiscència de la filosofia de l'absurd. L'autor —mitjançant el seu protagonista— se'ns revela i rebelola com un gran escèptic: un home de poble molt llegit, sobretot, però, molt viscut a força de forces i a dia de dies, amb el puntet d'acidesa i d'ironia de retruc que és tan catalana com absent de la seva literatura actual sovint en mans de funcionaris o de periodistes amb més o menys talent: occitanisme mallorquí que fa referència a la fam. I jo en sóc un: de funcionari, vull dir. En Sico Fons mai no ho serà i —si l'art no hi posa remei— es jubilarà amb la pensió mínima entre les seves abelles si és que encara es menjarà mel de romer d'aquí una generació perquè els eixams i els ruscs encara hi siguen.

Som davant d'un llibre grunge-nacionalista —permeteu-me el neologisme i el bateig d'aquesta nova escola catalana tan prometedora— on la brutesa i la ronya formal i estructural s'eleva per damunt del món globalitzat que arriba fins als llocs més reculats dels nostres països: tenir trenta anys o més i no tenir feina, tenir trenta anys o més i no tenir casa pròpia, tenir trenta anys o més i creure que se sap de sexe però no saber-ne gaire i menys d'amor, tenir trenta anys o més i ser un valencià catalanoparlant, de comarca profunda, llençat a fer molta carretera diària cap a la capital durant tres mesos per una feina d'estiu tan feixuga i inestable com necessària, tenir trenta anys o més i ser profundament autodidacta amb tot el que comporta de confusió però de cultura pregona no estandarditzada i massificada amb la lucidesa de qui naix intel·ligent i filòsof.

El mateix nom del protagonista Marc Company no és altra cosa que el company baronívol que tot mascle de l'espècie porta dintre. No debades, Marc significaria «masculí» en llatí.

Bé li podem perdonar a en Sico algunes incoherències morfològiques o gramaticals que faran tirar-se del pèl els enemics de la promiscuïtat interdialectal o hauríem de dir ja interestandardental.

En Sico poua en les aigües tèrboles de la llengua catalana a pleret amb barreges que són el que realment passa entre la joventut valenciana catalanoparlant conscienciada que veuen Barcelona tan prop com València i que no tan sols escriuen sinó que parlen aquest nou demotiké que s'anuncia esperançador.

Aquest confusionisme academicista aparent pot incloure algunes petites errades que una segona edició hauria d'esmenar sota la supervisió amatent de l'autor que no ha de deixar això en mans exclusives del corrector-receptari. Això, però, és una petitesa, una petitesa que fa que l'escriptor que ho és sempre sure per damunt de totes les dificultats. I Sico Fons és un escriptor, un gran escriptor i un Estiu a l'Infern allò que se'n diu una bona novel·la.

Sico Fons sap contar històries d'aquelles que mantenen l'atenció del lector al llarg de tota la narració. Aquesta habilitat flueix entre els seus dits alhora que fa un collage de l'home sol i bonàs que es deixa endur pels corrents del temps: amant desenamorada i sola, amada impossible, amor pregon pel país i la terra, escapades d'alcohol, herba i polseta, incapacitat de donar-se del tot, voluntat d'esmena, gosseria i grolleria irrealitzables, pujades als cims del país que un s'imagina amb senyera però on no cal, retrat d'una València despersonalitzada al voltant de la seva capital alhora que profundament valenciana a la major part del país, voluntat catalanitzadora, amor rabiós per la llengua, viatges escrits al llarg de les estacions del Dante i de la seva comèdia divina que fa de rerefons polifònic i una frase final d'un llibre que haureu de llegir: final magnífic, de gran escriptor, d'escriptor nuu, de diamant en estat brut -grunge- natural i sense treballar, d'escriptoràs: «No, definitivament no trobe a faltar ningú. Estic buit. Potser l'infern és això: un buit sense ningú.»