Agustí Pons: «No pot ser que als periodistes que sabem història se'ns digui que som especialitzats»

Ben convençut que el periodisme comença on acaba la història, Agustí Pons (membre fundacional del diari Avui, on va exercir de 1976 a 1995, i actualment articulista d'El Punt), busca la relació entre fenòmens catalans i europeus del segle vint en un nou llibre de memòries, Cartes a Clara (Meteora), articulat com si fos un conjunt de missives enviades a una jove periodista que acaba de sortir de la facultat, i a la qual adverteix que sense curiositat i entusiasme difícilment arribarà enlloc.

Autoreivindicat com a escriptor de l'escola de Nèstor Luján i Stefan Zweig, dos dels molts escriptors que retrata en les 253 pàgines del llibre, Pons lamenta els pocs coneixements d'història que hi ha actualment en el món del periodisme («No pot ser que als periodistes que sabem història se'ns digui que som especialitzats», denuncia), assenyala com a imprescindible entendre el segle vint per comprendre la societat actual i es vanagloria d'haver estat en una redacció durant la caiguda del comunisme, «una de les tres o quatre notícies realment importants que passen en un segle». «Si de mi depengués, els estudis de periodisme serien un annex dels d'història», conclou.

Més enllà dels fets globals, a Cartes a Clara Pons aprofundeix en capítols de la història periodística del país («si jo no explico el fracàs de fer de l'Avui una La Vanguardia en català no crec que ho expliqui ningú»), justifica decisions que va prendre quan era a l'Avui (per exemple, la de definir Salvador Espriu com a «poeta nacional de Catalunya» en la portada de l'endemà de la seva mort) i elabora retrats de diferents personatges. A Nèstor Luján, com ja feia a Temps indòcils, l'exalça com «el periodista català més destacat de la segona meitat del segle XX». Diu, per exemple, que el periodista Huertas Claveria el va rebre al Col·legi de Periodistes –organisme que, en el llibre, no surt gaire ben parat–: «Decidit a fer-me la vida impossible.» A Tísner, el qualifica com «l'escriptor de tota la història de la literatura catalana que escriu amb més exactitud sobre coses aproximades». Reivindica de forma entusiasta Irene Polo, periodista de la Segona República («¿Per què els estudiants sortiu de la facultat sense saber qui era Irene Polo?», li pregunta Pons a Clara). I a Montserrat Roig, la descriu com «la més llesta de la seva generació».

A Cartes a Clara, d'altra banda, Agustí Pons «desmitifica» la llibertat d'expressió («és, per als periodistes, com la pilota d'un davanter que el defensa li vol prendre; el davanter no s'escandalitza perquè el defensa li vulgui prendre, i els periodistes tampoc hauríem d'escandalitzar-nos»), i opina que les noves tecnologies ens tenen «hipnotitzats». «Maria Aurèlia Campmany deia que la frase aquella de McLuhan que ‘el mitjà és el missatge' era una frase profundament reaccionària. Em sorprèn que ara es parli d'‘especialistes en continguts, quan tots els periodistes hauríem de ser-ho».