Arrogància i dignitat

Com sempre que Loquillo torna a la ciutat que el va veure néixer i créixer, va trobar el caliu i la complicitat d'un públic heterogeni que va omplir el Sant Jordi Club, on s'hi aplegaven des de vells companys generacionals fins a l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, o el president del Barça, Joan Laporta, relaxant-se abans del partit amb el Madrid.

Arrogant com sempre però mantenint la dignitat de portar trenta anys a l'escena, Loquillo va realitzar un concert antològic de més de dues hores on va repassar el bo i millor del seu repertori. Els dos guitarristes, Jaime Stinus a la seva esquerra i Igor Paskual a la dreta, es van convertir en la columna vertebral d'una banda engreixada al servei d'una veu imperfecta, però carregada de la personalitat de tot un amo i senyor de l'escenari. Anant de menys a més, Loquillo va deixar els temes més nous per a la primera part del concert i en canvi va lliurar-se a la disbauxa de clàssics a partir de la segona hora: Todo el mundo ama a Isabel, Carne para Linda, Cuando fuimos los mejores, Feo, fuerte y formal i un La mataré que ha tornat al seu repertori reivindicat com a himne.

Loquillo va dedicar el concert a la memòria de Malcom McLaren i durant l'actuació també va tenir temps per fer un tribut a Johnny Cash (El hombre de negro), a Pepe Risi i Burning (Que hace una chica como tú...), als Sirex amb Maldigo mi destino i deixant els bisos finals per fer-se un autohomenatge amb Sabino Méndez vestit més per a una convenció que no pas per a un concert de rock, rememorant les cançons bàsiques per les quals el rocker d'El Clot ja ha passat a la història del rock fet a Catalunya: Barcelona ciudad, El ritmo del garaje, Rock & Roll Star i, és clar, Cadillac solitario.