la crònica

Una novel·la que enamora

Àngels de pedra hauria de ser la novel·la més demanada a les parades del Sant Jordi d'enguany a Reus si el públic fos conscient que existeix. Cosa que posa en dubte la cronista si es té en compte que a la presentació del llibre, dijous a la Biblioteca Central Xavier Amorós, hi hauria d'haver anat més gent de la que hi va anar. Hi faltaven quasi tots els noms punters de la capital cultural, que no sé què devien estar fent en aquells moments, potser treballant frenèticament al local del Reus Decideix, perquè aquell dia i a aquella hora no hi havia cap altra presentació literària a la ciutat (la conferència de Lluís Juste de Nin a la Cambra de Comerç, convocada precisament pel Reus Decideix, no entra en la categoria d'acte literari) que excusés l'absència a la biblioteca. Què hi farem. Però sí que van fitxar, entre altres, l'alcalde, la regidora de Cultura i el savi Joaquim Mallafrè, els quals, i familiars i amics, van donar la benvinguda entusiasta que mereix l'última obra de Rosa Pagès.

No explicarà aquí la cronista de què va la novel·la amb què la reusenca va guanyar l'última edició del premi literari Vila d'Ascó. Qui ho vulgui saber, que la compri i la llegeixi. Només apuntarà que està ambientada en el Reus de principi del segle XX, en què el modernisme arquitectònic estava en ple apogeu i el literari ja començava a trobar la incomprensió noucentista. I és una novel·la amb «èpica», tal com va destacar l'escriptor i professor Magí Sunyer, és a dir, amb acció i personatges vigorosos. I això de l'èpica és important perquè a la Pagès li han penjat sovint la llufa de ser una escriptora rodorediana, com si això fos un defecte i no pas una virtut (tot i que hi ha pocs escriptors, homes o dones, que siguin més bèsties que la Rodoreda). Però no anava ben bé per aquí Sunyer, sinó per les influències de la narrativa japonesa en les narracions de la reusenca, «que feia que el que es deia quedés com congelat. Hi faltava la vivor dels personatges». Potser sí, qui sap, la cronista no ha llegit gaire literatura japonesa, però sí, per exemple, Històries trobades, un recull de contes que la Pagès va escriure fa uns anys amb la Mariona Quadrada, quatre contes que discorrien per quatre èpoques històriques de Reus i on ja hi havia èpica a dojo. Un gran llibre que es podria reeditar. Més que res perquè la ciutat no ha estat gaire tractada en la literatura més contemporània. Ho va fer fa tres anys, per exemple, Andreu Sotorra a Els silencis de la Boca de la Mina. Però Reus hi sortia amagada sota el nom d'Orlanda. La Pagès, del tot desacomplexada en aquest sentit, ha escrit una gran novel·la que passa a Reus, sí, com podria passar a un altre lloc, que ens fem un fart de llegir històries que transcorren en llocs del món que no sabíem ni que existien però que ens resulten del tot comprensibles.

Àngels de pedra presenta uns personatges que enamoren (alguns trets directament de la colla de ca l'Aladern), un argument que enganxa («se'n podria fer una pel·lícula o una sèrie de televisió», doncs sí, Sunyer, sí) i un paisatge urbà meravellosament descrit. Tampoc no hi falten dosis d'intriga. «M'ho he passat molt bé escrivint-la», va dir l'autora, que també va destacar que s'havia hagut de documentar bastant per poder escriure-la. I ens va confessar, al reduït i selecte públic de la biblioteca, que el mas Espuny del passeig de la Boca de la Mina, un dels escenaris principals d'Àngels de pedra, és en realitat el parc Samà de Cambrils. Perquè això és una de les moltes coses bones que té la literatura i no pas el periodisme, per exemple: que pots engegar la realitat a pastar fang.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.