«Sóc pintor i fill, nét i besnét de pintors»

–«De jovenet, treballava en una fàbrica tèxtil i els amos van observar que tenia habilitat en els dibuixos que feia sobre retalls de paper. Van parlar amb els seus pares i Vila Cinca va poder combinar la formació artística a Llotja amb la feina a la fàbrica.»

–«En principi, els pares van ser reticents. Desconeixien què era l'art i fins i tot els semblava sospitós. Les ganes de Vila Cinca van passar per sobre de tot.»

–«Un pintor molt directe i vital. És l'home que es posa davant de la natura i es meravella amb el que veu. Aquesta plasmació tan directa de la percepció de l'entorn és la principal característica de Vila Cinca. En el que més destaca, a part dels retrats, és en aquesta natura, principalment del Vallès, molt rica, típica del paisatge entre la vinya i els quatre pins.»

–«Becat per l'Ajuntament de Sabadell, va continuar la seva formació a Madrid. I sí, va tenir projecció. Fins que el seu pare va emmalaltir i va haver de tornar a Sabadell per posar-se al capdavant del negoci familiar. Però no li agradava gens i ho va deixar per tornar a l'art.»

–«Vila Arrufat era el quart de cinc germans, dos dels quals van morir de petits. Això va fer que especialment la mare vetllés molt pels tres fills que havien quedat vius, també en la seva educació. En aquest caliu tan protector, Vila Arrufat va néixer amb una sensibilitat extremada i amb una gran facilitat per dibuixar, per pintar, per expressar-se. No crec que el seu pare li insistís que havia de ser pintor. Es respectaven molt i s'admiraven l'un a l'altre. Tota la família donava suport a Vila Arrufat perquè destacava. Pintava tan bé, amb tanta profunditat, sense aspectes anecdòtics.»

–«Quan va morir, jo tenia 29 anys. Havia acabat Belles Arts. Recordo moltíssimes tardes de converses amb ell. Parlàvem de tot, des de detalls insignificants tècnics fins a qüestions molt més conceptuals i profundes. El seu criteri era sempre ponderat i just, mai d'imposició.»

–«Ell va viure tots els ismes de principi de segle. Els va viure, els va comprendre i en va xuclar moltes coses. Ara, no es va adscriure a cap moviment concret perquè era una persona molt independent i molt convençuda del seu llenguatge i del seu missatge pictòric.»

–«Vila Grau ja té dos pintors a darrere, i dos pintors reconeguts... això ja fa una mica de respecte. Va dubtar, molt, et diria que més que jo, i de fet va començar a estudiar arquitectura. Vila Grau és una persona molt reflexiva. Dedicar-se a la pintura l'obliga a ser molt més ell mateix, a buscar camins inexplorats, una plàstica pròpia, una manera de fer personal. Això esclata a partir dels anys setanta amb una obra molt brutal, amb fustes trencades, una mica violent i tot, de colors austers i durs, poc agradables. Ho fa per diferenciar-se, per no ser un mal o un bon Vila Arrufat o Vila Cinca.»

–«Mires enrere i dius, home, Déu n'hi do. Ni el pare ni l'avi em van obligar a ser res. La seva actitud va ser ‘que vagi fent i ja ho veurà'. Jo he seguit una mica el camí del pare, en el sentit de ser, sobretot, un mateix. El més fumut és saber que et poden comparar. ‘El teu avi sí que pintava bé', m'han dit alguna vegada. No saps si t'ho diuen com un elogi o si perquè pintes fatal!»

–«La semblança física entre tots quatre és molt potent. Unes habilitats, és evident que hi són, per força una sensibilitat... De caràcter també compartim una manera de ser.»

–«No ho sé... De moment, la cinquena generació està més per estudiar història de l'art. Ja ho veurem.»