el perfil

«Segador» al balcó de la Casa de la Vila

Demà al vespre, Enric Juliana, pregoner de luxe, obrirà les Festes de Maig d'enguany

A la Torre del Oro, un bar castís de los madriles, ell hi gaudeix d'un fumejant brou o un refrescant gaspatxo, segons faci fred o calor, mentre medita el futur de les Espanyes. Allà, des del penjoll de la paret, on llueix la impressionant cornamenta, el toro Segador li desvetlla els consells plens de saviesa, propis de qui fa anys i panys que analitza els serrells de la política. El nostre home contempla el cap dissecat de l'animal i el veu ben viu, i el sent parlar, i és capaç d'establir-hi un diàleg ben travat. Segador es converteix en l'altre jo de qui processa coneixements històrics, pòsits culturals, vicis geogràfics i, sobretot, capacitats analítiques de qui és, ara i aquí, un dels millors analistes polítics de l'Estat. Un periodista que, fora d'això, és fill de Badalona i que ha estat convidat a accedir al balcó de la casa consistorial per prologar les Festes de Maig d'enguany; tot un luxe.

Que Enric Juliana prologui les Festes és una manera de liquidar un deute històric, quan ell va formar part del grup que, en el primer consistori democràtic després de la dictadura franquista, va consolidar el maig festiu, i es va fer el tomb a unes insuficients Fiestas de Primavera. La democràtica Taula de Cultura en va donar el mandat, Joan Soler en va fer el primer programa i un equip de cultura, del qual formava part Juliana, els va donar el caràcter ciutadà i popular. Temps era temps i una trentena d'anys després es tanca el cercle.

Malgrat que fa molts anys que el domicili de Juliana és lluny de Badalona, mai no ha deixat de trepitjar els carrers de la ciutat, encara que només fos per visitar la família, i el seu telèfon sovint marca guarismes badalonins per contactar amb els amics, «pocs però bons», que hi conserva. De la ciutat, enyora el mar, aquest blau mediterrani impossible de deixar de banda per a qui ha nascut prop d'ell, més encara quan el Progrés i el Baix a Mar han estat els territoris de la infància i la joventut. I mai no renuncia al badalonisme, que emergeix en els seus escrits, als llibres i a les tertúlies. Ciutadà del món –títol adquirit en els múltiples viatges–, apassionat d'Itàlia, establert a Madrid, amb casa a Sant Cugat, sempre es confessa fill de Badalona i exemplifica la ciutat com a laboratori de qualsevol canvi social i quadre diàfan de la convulsa història del país.

Des de l'atalaia d'observador privilegiat, el seu vici ha estat i és la política. Algú el recorda de petit, quan encara anava a la Minguella, enfilat a un banc de la Rambla fent mítings als companys d'escola, tot i que aquesta és una imatge més mitològica que real, però sens dubte era molt jove quan va entrar a la cèl·lula Cisneros i es va convertir en l'avançada del diàleg cristianomarxista en aquestes terres. Deixeble privilegiat de Moreno Mauricio, ho va ser quasi tot –quasi!!– a l'agrupació local del PSUC i, de retruc, una de les ments pensants del primer Ajuntament de la recuperada democràcia. La derrota ideològica d'un equip irrepetible va fer un tomb al seu futur, i es va convertir en gran professional de la informació i, ja lluny de casa, va deixar la política partidista quan el partit ja l'havia deixat a ell. Després, una carrera meteòrica.

Contra el que es diu, no tots els camins duen a Roma, però el seu sí que hi conduïa. Era inevitable. El més italianitzat dels expsuqueros portava Itàlia marcada al front. A Roma es va fer gran, es va fer famós, es va fer italià, si encara no ho era..., i va pujar els graons que el portarien a aconseguir el títol de commendatore, concedit pel president de la República Italiana i que ha rebut aquests dies de la mà de l'ambaixador italià a Madrid. Al bagul que va anar omplint a la península itàlica, el seu gust pels passadissos vaticans potser n'és el distintiu més singular, de tal manera que alguns amics hem arribat a pensar que una de les seves frustracions deu ser tenir força lluny la possibilitat de ser cardenal. Amb tot, l'Annabel és una excel·lent contrapartida. Madrid omple la seva actual etapa, que no forçosament és la definitiva. Amb amics governants i amb amics a l'oposició, es mou entre els cercles més informats de la política espanyola. De lluny, i també de prop, contempla l'oasi català i veu com ha deixat de ser oasi. Diu el que pensa i pensa força abans de dir-ho. És llum i referent per a qui vol endinsar-se en els secrets de la política.

Pregoner de luxe, demà Enric Juliana parlarà de i per Badalona. Des del balcó de la casa de la vila, un fill de la ciutat hi dirà la seva. Segur que el seu parlament ha estat consultat a Segador, allà, a la Torre del Oro; i el brau amic, l'oracle julianesc, li haurà aconsellat què és prudent dir i què callar des de l'emblemàtic balcó.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.