Sota una col

Un bon dia en Patufet es va posar la barretina i les espardenyes, un clavell morenet a la solapa, va agafar l'acordió i va anar voltant per tot el planeta omplint el sarró de cançons i tornades que sentia per les contrades més llunyanes. I després d'un periple de més de tres-cents concerts i tres anys rodant pel món, va tornar al Born (o a la Garriga), allà on no neva ni plou, per buidar l'equipatge i empaquetar-lo en un CD anomenat, com no podia ser de cap altra manera, La panxa del bou. Amb aquest segon treball en estudi, La Troba Kung-Fú aconsegueix mantenir viva una fusió d'estils enriquint-la amb les mil i una rumbes de les que canten en la darrera cançó del disc. I allà on molts grups de l'escena mestissa es troben ara en un carreró sense sortida, repetint esquemes i amb sequera creativa, La Troba ha obert un nou camí fresc i optimista.

Sense que el disc hagi arribat al carrer (tot i que a l'Apolo se'n venia una versió prèvia per 5 euros) i amb l'únic avançament a la seva web de la cançó Flor de primavera i un joc amb samplers sonors, el públic no va fallar. Si del que es tracta és de fer-la grossa i començar la festa des del primer acord, aquest garriguencs tenen la fórmula màgica a la butxaca, una poció a base de rumba, cúmbia, hip-hop o ranxeres ben farcides de percussions, amb la guitarra elèctrica més accentuada que mai i amb l'omnipresent acordió de Joan Garriga.

El gruix del concert el van dedicar a presentar íntegrament les noves cançons, algunes de les quals es van definir tot d'una com a potencials èxits: els aires colombians de María Hernández, la mediterrània que es respira a la ja citada Flor de primavera, el hip-hop trilingüe de Subway walk o Yo soy, una ranxera amb la capacitat d'aixecar els ànims més decaiguts. Tot amanit amb alguns temes del seu primer disc, Clavell morenet, com Loco & Motora, Bufa el vent, Cumbia infierno o una versió d'El fugitiu dels Xerramequ Tiquis Miquis i acompanyats per bons amics com Sicus (Sabor de Gràcia), Rafaelito Salazar (Ai, Ai, Ai), Marc Serrats (Xerramequ) i espectadores espontànies que pujaven a l'escenari en plena eufòria i ballaruga. Per als bisos van quedar els temes més clàssics i eficients com ara Rock rumberu, Calor Calor, Volant o una versió de La cançó del lladre que va acabar amb tota una festa gitana a sobre l'escenari. Dues hores i mitja de festa i rumba, possiblement excessiu encara que no ho semblava pel públic que va ballar-les fins l'infinit.