La recerca continua

A Gossos, els ha costat Déu i ajuda deixar de ser catalogats com un grup acústic. Des que van augmentar la formació en afegir el bateria Santi Serratosa, han necessitat tres discos (El jardí del temps, 8 i Oxigen) en vuit anys –més de la meitat de la seva carrera– per intentar convèncer que ja no són uns Crosby, Stills & Nash de Manresa fent cançons de foc de camp, sinó una banda de rock amb tots els seus components, virtuts i defectes. Amb Oxigen (2007) per fi es va fer aquest canvi en la concepció del grup. Un pas endavant que els va fer augmentar la repercussió de les seves cançons, van aconseguir que hi hagués un relleu generacional en el seu públic i que ja fossin considerats un referent dins de la música cantada en català. El seu nou disc, Dia 1, marca el principi d'una etapa en la banda, una època de maduresa meditada. En aquests temps en què una nova generació efervescent del pop català puja amb molta força, Gossos lluiten per mantenir l'espai que generacionalment els pertoca. I ho fan amb les millors armes que tenen: les seves cançons i un acurat directe com el que van presentar dijous passat a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Era tot un risc assumir la presentació d'un nou treball que feia pocs dies que era al carrer, en una sala amb la capacitat de Razzmatazz. Però se'n van sortir força bé i el seu públic va saber respondre sense estretors però tampoc sense grans clarianes a la platea de la sala. L'espectacle que Gossos porten per presentar aquest estiu les cançons de Dia 1 requereix de grans espais amb un aparatós joc luminotècnic, una esforçada escenografia amb projeccions i un so contundent amb el qual buscaven aclaparar el públic. Que els Gossos d'ara poc tenen a veure amb els que van tocar a la mateixa sala fa catorze anys en un concurs de maquetes, va quedar clar en el repertori: vuit cançons del nou disc i vuit més d'Oxigen van omplir la major part del concert, amanit amb petites repassades dels discos anteriors i només un parell de records del repertori més pretèrit amb Condemnats i Quan et sentis de marbre per mirar el passat sense ira però també sense nostàlgia.