Amorrats a Loop
Pantalles de cinc mil·límetres, illots inhòspits, tortures indígenes, assassinats en un luxós centre comercial i arbres que viatgen del bosc cap al mar. La Fira Internacional de Videoart de Barcelona dóna joc a un mitjà encara prou fresc perquè tot convisqui amb naturalitat
Qui vagi pel món presumint de bona vista potser es trobarà amb una sorpresa a Loop, la fira internacional de videoart, que des d'ahir i fins dissabte ocupa 35 habitacions (una per galeria i artista), lavabo inclòs, del cèntric hotel Catalonia Ramblas, al carrer Pelai. L'artista austríac Markus Leitsch (1978) ha escollit la pantalla més petita del món (fa cinc mil·límetres!) per projectar Passepartout VI. De cada cinc persones que ahir, amorrades a la mini pantalla instal·lada dalt d'un vàter volien descobrir què amaga la imatge només una assolia l'objectiu (...i els que havien fet gala de tenir una vista de linx es quedaven amb un pam de nas). Assolit l'objectiu, la cridòria era d'escàndol, perquè el vídeo de Leitsch (que presenta la galeria Metro de Berlín) mostra un penis que pendola. Per si de cas, vagin a Loop amb lupa.
La vuitena edició de la fira Loop torna a ser un nítid aparador de les últimes tendències que es couen en el món de la videocreació. Tendències en plural, millor en pluralíssims, perquè el mitjà és encara prou fresc i obert de mires perquè convisquin amb tota naturalitat diferents maneres d'afrontar-lo.
Els camins per explorar el videoart són diversos, però sempre afloren dèries repetitives. Enguany, hi ha moltes peces que evoquen i/o invoquen paisatges inhòspits, desèrtics i fantasmagòrics. Un dels més lúcids és el que presenta, en primícia mundial, Louidgi Beltrame (París, 1971), a l'habitació de la galeria Jousse Entrepise de París. Titulat Gunkanjima, ens parla de l'illa japonesa homònima, ubicada a l'alçada de la costa de Nagasaki, que després d'haver servit de camp de treball de presoners xinesos i coreans, es va reconvertir en fàbrica d'extracció de carbó de la firma Mitsubishi. Molts treballadors naixien i morien en aquest illot de mala mort, sense haver posat els peus a cap més altre lloc. Abandonat des de fa dècades, aquest minúscul tros de terra de 480 metres d'allargada per 160 d'amplada va ser, en els temps que estava ocupat, l'illa amb la densitat de població més elevada del món.
És clar que la violència es percep en aquest vídeo, s'ensuma per tot arreu, però mai arriba a ser tan explícita i contundent com a Indios medievales, de l'artista Tomás Ochoa (Cuenca, Ecuador, 1965), representat per la galeria barcelonina Tatiana Kourochkina. Aquest vídeo rescata una història/llegenda, partint d'un gravat que il·lustrava les cròniques de la colonització, segons la qual els indis buidaven or fos a les boques dels espanyols. Els actors que emulen aquesta tortura són immigrats llatinoamericans que viuen a Madrid.
Sense suavitzar el to de tragèdia, hi ha una interessant obra que signa el suec Lars Arrhenius (1966) que recorda l'assassinat de la ministra d'Afers Estrangers sueca, Anna Lindh, el 2003, en un luxós centre comercial. Arrhenius ha fet un treball d'animació, The Big Štore, que recrea el lloc del crim amb gent (a ulls seus, esquelets) fent vida normal, és a dir, fent les seves compres com si res hagués passat unes hores després del fatalisme que va posar fi a la vida de Lindh. La galeria Specta de Copenhagen va projectar aquesta peça en el Loop passat, però no per repetir-la perd consistència.
Volen veure vídeos de compromís polític? Chen Chieh-jen s'ocupa dels taiwanesos que no aconsegueixen el visat per anar als Estats Units (el seu vídeo, Empire's Borders I, que projecta La Fábrica de Madrid, és el més car de tota la fira: 40.000 euros). Un tast de cos humà? Destaquem efusivament el treball de Christine Borland, titulat SimBaby, que presenta la galeria Toni Tàpies, que aborda amb una certa angúnia els ninos que fan servir els estudiants de medicina. Fantasia? Jeannette Ehlers juga a ser una dona invisible a Black Magic at the White House. Provocació o vulgaritat? Itziar Okariz pixant dreta en llocs públics i privats, la seva especialitat artística. Un mestre indiscutible del videoart? Sanja Ivekovic. I un geni més de casa? Perejaume, que de la mà de la Joan Prats presenta el seu últim vídeo, Surar, que recull una espectacular acció: acompanyat d'una colla de fornits homes, Perejaume arrossega una alzina surera acabada de tallar del bosc fins a la platja de Sant Pol de Mar. Els genis no s'enfonsen.
L'art canvia
Jaume VIDAlUn dels debats implícits a cadascuna de les edicions de Loop és la reformulació de què és art. La discussió apareix perquè la videocreació encara planteja, des de l'ortodòxia de l'art i des de les mirades convencionals, dubtes sobre el seu encaix en les disciplines artístiques.
En primer lloc, el que ha de quedar clar és que l'art com a conjunt de disciplines històriques i limitades, està superat. La multidisciplinaritat i la transversalitat no són gestos esnobs d'especialistes que defensen que l'art sigui críptic. El fet que les noves tecnologies s'incorporin a l'art és un procés natural. L'art explica el món, i el món contemporani s'explica a través de les seves realitats. Una d'elles és la imatge en moviment que forma part de l'entreteniment, de la formació, de la comunicació i, fins i tot, de l'emmagatzematge de la biografia personal de la gent.
El vídeo és art sense cap mena de discussió. El que plateja actualment és que cal una reformulació del col·leccionisme. Penjar un quadre és un concepte històric. Adquirir una videocreació, no. I molt menys com gaudir-ne a la llar.
Loop està construint aquesta nova relació del ciutadà d'avui amb les noves expressions creatives i sobre la manera com relacionar-s'hi i gaudir-les. Per això Loop no ofereix només videocreacions, sinó una mirada a l'evolució de l'art.