El galerista amic dels artistes

Tot va començar el 29 d'octubre del 1967 en un insòlit espai (un passatge que conduïa al pati interior d'una finca), estret fora mida (deu metres de llarg per tres d'ample), al cor d'una ciutat, Düsseldorf, sense cap mena de tradició en l'art contemporani. Ni tan sols no va arribar a tenir mai un nom oficial, però tothom coneixia aquell modest cau com a Bei Konrad Fischer: A casa de Konrad Fischer. «On es fa l'exposició?» «A casa de Konrad Fischer.» Estava proscrit dir-ne la galeria de Konrad Fischer, perquè en aquell estrany passadís de tan sols 30 metres quadrats hi van passar coses molt diferents que a les galeries establertes. Hi va passar un art radicalment distint, que més tard seria canònic però que llavors era un pur desafiament a les convencions de l'art: l'art minimalista i conceptual.

L'artífex d'aquell projecte galerístic va ser Konrad Fischer (Düsseldorf, 1939-1996), un personatge llegendari que ara es reivindica en una exposició el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La mostra, que du per títol Amb la probabilitat de ser vist. Dorothee i Konrad Fischer. Arxius d'una actitud, ha estat organitzada conjuntament amb el Museum Kurhaus Kleve (on viatjarà després; a Barcelona es pot veure fins al 12 d'octubre), i té Friedrich Meschede com a comissari.

Konrad Fischer va rebre a casa seva els artistes que van liderar la darrera pulsió avantguardista del segle XX, Bruce Nauman, Gilbert & George, Bernd & Hilla Becher, On Kawara, Eva Hesse, Carl André, Donald Judd, Sol LeWitt, Hanne Darboven, Piero Manzoni, Joseph Beuys, Mario Merz, Juan Muñoz, Thomas Schütte i Gregor Schneider, entre tants i tants d'altres; va tendir sòlids ponts entre els mons de l'art americà i l'europeu, i va lluitar fins al darrer dels seus dies contra la incomprensió d'una pràctica artística avançada al seu temps.

L'exposició del Macba reuneix fins a 300 obres de la Col·lecció Fischer, moltes de les quals dedicades: a ell, Konrad, a la seva dona, Dorothee, i a Berta o a Kaspar, els dos fills de la parella, la prova més incontestable de l'amistat i la complicitat que va mantenir amb els artistes.

Però Konrad Fischer no va ser només un galerista visionari. De les seves facetes d'artista i de comissari d'exposicions, també se n'ocupa l'exposició del Macba.

Com a artista, signava amb el cognom de soltera de la seva mare (Konrad Lueg), i la seva estrena va ser d'allò més sonada. Junt amb el seu amic Gerhard Richter, l'octubre de 1963, van dur a terme una espectacular acció en una botiga de mobles, una explosiva combinació de performance, happening, exposició alternativa i acte de protesta que van titular així: Viure amb el pop. Una manifestació a favor del realisme capitalista. El Macba traça l'evolució de la creació artística pròpia de Fischer (entre els anys 1964 i 1969), en un primer moment aliada amb motius del món de l'esport i després amb colors fosforescents.

Fischer tampoc va voler ser un comissari convencional. L'estiu del 1968, quan per iniciativa de l'associació de marxants d'art alemany progressista es va celebrar a Colònia la primera fira d'art, Fischer es va exaltar en veure que tots els participants eren alemanys. I no es va quedar quiet: a contrarellotge, va muntar l'exposició Prospect, a la qual va convidar només galeries internacionals i els seus artistes. La sèrie d'exposicions Prospect (que es van perllongar fins el 1976) són l'enèsima prova del compromís artístic de Fischer, l'home que el 1971 va impulsar la primera exposició de vídeos a Europa.