Animals de companyia

Els creadors i artistes novells es refugien en companyies autosuficients per obrir-se camí teatral

Aquests grups es caracteritzen pel fet de treballar amb els mínims. Més que viure d'aquest treball, aspiren a gaudir-ne i que esdevingui una plataforma prou sòlida perquè les seves carreres agafin volada. Es mouen, però, en espais massa pantanosos. Perquè cada cop és més difícil que els programadors municipals arribin a valorar aquestes propostes, així com els directors dels teatres, que ja tenen més obres a descartar que no pas buits en la programació, sense sortir del despatx. Però el salt, sigui per la reacció química que sigui, s'acaba produint. Per als creadors, aquests muntatges són un eficaç banc de proves per tensar la seva dramatúrgia. Tot i que sovint es caracteritzin per uns arguments fantasiosos amb uns personatges amb poc passat (l'argument supera la caracterització), ajuda a madurar el creador, que anirà accentuant el seu llenguatge o reprimint-lo per aconseguir que sintonitzi amb l'audiència, que va creixent.

El Projecte Vaca és l'experiència més veterana de la granja. Ja ha superat la dècada. Els seus Novembre Vaca ja figuren en la memòria teatral del sector i comencen a prodigar-se amb noves experiències fora del seu mes de referència. El seu treball és a mig camí del teatre i la dansa, amb unes instal·lacions que busquen la sorpresa, la provocació i, en un elevat grau, l'emoció. Moltes creadores que hi han passat (i que encara hi col·laboren) tenen ja entrada en el panorama teatral de les sales alternatives. També veterana és Àrea Tangent, amb cinc anys a l'esquena. De manera semblant, el treball individual de cada membre (Ivan Beltran, Raquel Tomàs, Àlex Serrano, Cristina Alonso, però també Íker Gómez i fins i tot, tot i que tangencialment, Jordi Casanovas) ha guanyat pes específic en les seves carreres. Tot i això, continuen utilitzant el nom com a reclam, sigui a Temporada Alta o al Grec.

Jordi Casanovas, amb la seva companyia Flyhard, és, segurament, la veu jove que més ha influenciat altres creadors com, per exemple, Carles Mallol. Aquest jove dramaturg també alterna la direcció amb l'autoria i crea a partir del treball en els assajos. Casanovas va tenir un idil·li amb la Villarroel que havia de catapultar-lo, però la dificultat de connectar amb aquell públic l'ha obligat a fer un pas enrere. Les oportunitats, si no fructifiquen, es poden convertir en un llast insalvable. Tots dos autors participen ara del T6 del TNC, que ha volgut congregar la generació Facebook (autors que comparteixen text i modus operandi): Cristina Clemente també ha estrenat sota el segell de Flyhard.

El Projecte Obert de Recerca Creativa (PORC) és una nova idea per fer gruix d'El Nacional No Ens Vol. Aquest grup és, probablement, l'excepció perquè no té autor i alterna les seves obres des d'elaboracions pròpies surrealistes (La silibararera) amb impactants posades en escena a partir d'obres de Beckett (Sam). Ara, aquest grup s'ha unit amb L'Associació Cultural Manel (amb la marca inconfusible d'Àlex D. Capo) i la recent companyia Arcàdia. A la Nau Ivanow han fet la primera temporada amb quatre muntatges, tots de creació. El primer, de fet, era una invitació al grup Elles Mateixes, que parteixen d'un model paral·lel al dels grups de creadors: Presenten treballs de textos que encarreguen específicament. (Regla de tres va ser el primer text en què incorporaven un actor). Hamlet Iago i Macbet (HIM), juntament amb Vull ser Bernard-Marie, les va dirigir D. Capo. Ara Llàtzer Garcia fa una comèdia a partir de la música d'Esquivel, un nou viatge insospitat per la creació més bestialment divertida.

Una granja a la Sala Beckett

Indi Gest, que tot aquest mes s'està a la Sala Beckett (Integral Indi Gest) i que també prepara un muntatge per a Radicals Lliure (Prometeu no res, de Jordi Oriol) és, amb tota probabilitat, el col·lectiu més anàrquic. Perquè els creadors i directors són també actors dels seus muntatges i de les obres dels seus col·legues. La varietat d'estils que cobreix aquest nom va des dels curtmetratges insolents fins al thriller més descarnat (Una de guerra..., d'Àlex Mañas, és una mena de Pedro y el capitán però en què el botxí és un Capità Amèrica desenganyat que les confessions mitjançant tortura interessin realment als seus superiors en una dictadura a punt de extingir-se), passant per treballs d'una teatralitat ludicofilosòfica (Ara estem d'acord, estem d'acord), o una crítica sarcàstica sobre la família (Puputtyttö, la chica conejita).

En quin sentit són una granja? Doncs en la voluntat de treballar junts per fer més representacions de les seves creacions i en la tria dels personatges, tot i que pugui ser un formulisme casual. A Ara estem d'acord, estem d'acord el teatre fragmentari d'Oriol, un llobarro explica un conte d'una tortuga i una llebre que prenen unes copes en el mite de la taverna. En comptes de l'ombra de Plató que els fa distingir entre realitat i món de les idees, estan abduïts per la llum d'una tele amb Messi com a déu del futbol. Saara Turunen vol ser aquella noia conillet que persuadeixi els homes. Però és una perdedora que recorda la televisiva Betty la fea. La família (una mare que és un actor i un pare que és una actriu, tot ben ambigu) fa créixer més la seva inseguretat. Ah! I en el concert fora de programa del grup Los Gerundios, capitanejat per Bruno Bergonzini (que també és el protagonista del curt en què retrata un jove tan mandrós com un gos d'atura a l'estiu) canta a la discussió d'unes gallines i un gall sobre de qui és l'ou en qüestió. Sí, era d'esperar, hi ha un bon enrenou!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.