Tribut al cubista més pur

Va haver de passar mig segle llarg de la seva mort (el 1927, amb només 40 anys) perquè l'Estat espanyol li retés el primer homenatge en forma d'exposició retrospectiva, el 1985, en les avui desaparegudes Salas Pablo Ruiz Picasso de Madrid. Al seu país, el reconeixement li va arribar tard (com també va arribar tard a Juli González i a Picasso), però no a fora (el MoMA de Nova York va fer-ne una gran mostra el 1958). I el cert és que, encara avui, Juan Gris, el més pur i íntegre dels cubistes, continua sent un artista maleït en les exposicions, per la raó que en subsisteixen poques obres (de pintures, 600) i estan disseminades per tot el món.

La galeria Manuel Barbié de Barcelona ha fet un esforç titànic per poder reunir una vintena d'obres de Gris al seu pis del passeig de Gràcia, i ha comptat amb la impagable complicitat del comissari Juan Manuel Bonet, un gran especialista en Gris. «Una exposició de Gris és sempre un esdeveniment», exclama Bonet.

L'exposició s'obre amb una peça del 1909 titulada Nature morte, que segons detalla Bonet és una aquarel·la «d'atmosfera postcezanniana i premorandiana» que Gris va crear tres anys després d'haver arribat al Bateau-Lavoir de París. I es tanca amb l'oli Nature morte à l'oeuf, del 1926, creada un any abans de la seva mort.

Per tant, és fàcil resseguir la biografia de Gris a través d'aquest conjunt tan significatiu d'obres, alguna de les quals, procedent de col·leccionistes privats (i, per tant, fora de la venta).

Al Madrid de principi de segle –on havia nascut el 1887–, Gris va començar il·lustrant obres dels poetes del modernisme espanyol i fent dibuixos per a revistes satíriques (entre les quals, per al Papitu català), tasca que no va abandonar els primers temps a París. Tot i ser un artista greu, Gris tenia un caràcter alegre i la seva obra es va contagiar d'un deix humorístic. Hi ha un dibuix a la mostra, Portrait de Legua (1910-1911), que supura una fina ironia, recurrent en els artistes de les primeres avantguardes (Picabia, Duchamp...).

Veí de Picasso al barri de Montmartre, les relacions amb l'inventor, juntament amb Braque, del cubisme, van ser sempre molt complicades –«tampoc Torres-García es va entendre amb Picasso»–, i aquesta fredor afectaria en part la trajectòria de Gris, titllat sovint, sobretot pels més acèrrims seguidors del geni malagueny, de «brillant segon». El mateix Picasso el mal anomenava fille soumise (la traducció literal és «filla submisa», però també significa «prostituta registrada»), i Gris no es va mossegar la llengua i s'hi va tornar fent servir els altaveus de la premsa: «Avui dia s'està revelant més com un dibuixant que com un autèntic pintor.»

I és que entre el cubisme de Picasso i de Braque i el de Gris no hi ha dubte que la distància és notable. Si en els dos primers regna una mirada intuïtiva i empírica, en Gris s'alça la faceta més intel·lectual del cubisme. Del conjunt de la galeria Barbié, l'obra mestra és Compotier et verre (1916), justament perquè és on aflora més el geni propi de Gris, «la seva pròpia música», segons diu Bonet, que alhora entronca amb la tradició de la pintura espanyol, especialment amb la de Zurbarán.

Als anys vint, amb el cubisme ja instaurat, Gris va respondre a la crida a l'ordre de l'art contemporani francès amb una obra que continuava fidel al cubisme però infiltrada d'un nou esperit més equilibrat i classicista. En certa manera, Gris va recuperar el simbolisme d'aquell Madrid de principi de segle (i com a prova, la peça Les trois masques, del 1923).

Bonet avisa que no és una pintura fàcil, la de Juan Gris. Només és apta per als amants de la «pintura pintura». Repetitiu, monotemàtic, inquisitiu... Gris va viure la religió de la pintura, que, com tota religió, sense fe no és res.