Una nova paradoxa catalana

Aquest mes de maig és el d'Albert Serra. Es podria nomenar artista del mes, si hem de jutjar la seva presència en la vida artística catalana. Si a principi de mes debutava com a actor en una obra seva (Pulgasari) al Teatre Lliure que, pràcticament, també li donava l'alternativa al teatre professional, ahir es va fer un lloc al balcó de l'Arts Santa Mònica, al peu de la Rambla de Barcelona. Ell mateix confessava que la mostra, de petita dimensió (pràcticament es recullen fotografies de rodatge realitzades per Román Yñán), servia de marc per presentar dues novetats editorials, ben relacionades amb el seu cinema de culte i per a un públic que ha d'estar despert. L'exposició Albert Serra. El cinema en llibertat es podrà veure fins al 27 de juny. Vicenç Altaió, l'ànima de l'Arts Santa Mònica, va rebre Serra com una mostra més de la paradoxa catalana: un professional per a espectadors minoritaris d'un art majoritari que aconsegueix més ressò, fins ara, fora de Catalunya que no pas a casa seva.

L'olfacte deu ser un dels sentits més desenvolupats de Serra. Va pensar que podria aprofitar uns pals per penjar unes senyeres al balcó que dóna a la Rambla. Altaió va beneir aquesta transgressió cultural («habitualment els artistes s'allunyen de la simbologia de l'àmbit polític perquè no contamini la cultura»). Serra hi està d'acord. Quan va veure posades les banderes li va venir la imatge preelectoral de Convergència i Unió i li van venir ganes de cremar-ho. Però, després de la mirada lúcida d'Altaió, va reconèixer que mirava la instal·lació més plaent. També en l'àmbit de la transgressió va defensar escriure el nom de l'empresa Andergraun Films en una paret. Sovint es confon l'honradesa amb la pobresa i, per això, llueixen més uns parracs humils que la pretensió comercial. Serra (Figueres, 1975) vol homenatjar aquesta marca, en què no farà cap tipus de producte diferent al seu cinema i, alhora, es compromet a no fer res cinematogràfic fora d'aquesta empresa. Un compromís generós, com amb la seva troupe d'amics i col·laboradors que somriuen les seves gràcies i en donen lectures noves, alliberadores i calmades.

Aquesta ànsia en el seu treball és el que pretenen aportar les dues novetats editorials. El cofre Albert Serra (Intermedio) inclou 3 DVD (els dos darrers films i el documental Waiting for Sancho, de Mark Peransons) i un llibre amb reflexions que, tot i ser presentat com el llibre de notes pla a pla d'Honor de cavalleria fa un complet retrat del creador. Menys seriós és el llibre de fotografies Andergraun (Standard Books), que intercala fotos del rodatge d'El cant dels ocells amb comentaris de Serra «a la lleugera» de les fotos. El com està escrit revela més que el què diu.

La Filmoteca també ha aprofitat l'avinentesa per dedicar una integral a Albert Serra en quatre jornades: es projectarà Crespià (2003), Honor de cavalleria (2006), El cant dels ocells (2008), el documental Waiting for Sancho (2008) i també es farà una jornada de curtmetratges del 7 al 10 de juny. Ahir al vespre feien una taula rodona amb Àngel Quintana, crític de cine d'El Punt, i l'escriptor Pere Gimferrer com a ponents, al costat d'Esteve Riambau, de la Filmoteca, i del director del festival de Locarno, Olivier Père, entre d'altres. Un arsenal de propostes que permeten conèixer un personatge silenciós i amb mirada juganera que va impactar al Bestiari il·lustrat, del Canal 33, fa uns dies. En un país petit, un filòleg convertit en intuïtiu director de cine, marca la pauta de la transgressió, de la reivindicació per la llibertat. Des de la seva fràgil popularitat, mostra convençut el seu lema de mereix existir. Ni que sigui perquè ha rodat les millors escenes de tota la filmografia mundial sobre el personatge del Quixot, diu desacomplexat.