La millor collita de l'art jove

Dintre del batibull de concursos que, amb més o menys intuïció, premien la creació emergent, és de referència obligada el certamen Generaciones, que va crear l'Obra Social de Caja Madrid fa deu anys. Balsàmic en el canvi de mil·lenni, quan l'art jove semblava desorientat, i descobridor de talents en la vibrant, i confusa, irrupció de les noves tecnologies en l'art, Generaciones ha decidit celebrar el desè aniversari amb una exposició que presenta a Barcelona, a l'Arts Santa Mònica. L'exposició anirà després a Madrid, i té una raó de ser: de Catalunya és d'on ha sortit el gros d'artistes premiats per Generaciones en aquesta dècada. «Era lògic que tornéssim el que ens ha donat aquest territori», diu José Guirao, director de l'àrea de cultura de l'Obra Social Caja Madrid.

L'exposició, que es podrà visitar fins al 27 de juny, du per títol Desplaçaments i, sota el comissariat d'Oliva María Rubio, reivindica un dels temes predilectes dels artistes: l'espai. Els onze artistes escollits, joves i ja no tan joves, i tots amb una trajectòria, si no sòlida, ben apuntalada, han sortit de Generaciones, però no tots se'n van endur els premis. Entre aquests últims, Pedro G. Romero, indiscutible de l'art actual, que ara en la mostra d'aniversari alimenta un cop més el seu celebrat Arxiu FX, dedicat a la iconoclàstia espanyola. El temps posa tothom al seu lloc, diuen.

Una de les millors peces de l'exposició planteja una mirada desconcertant a un espai que fa quaranta anys va ser carn de ficció cinematogràfica. Sergio Belinchón ha tornat als escenaris on es va rodar l'espagueti western El bueno, el feo y el malo, localitzats a Almeria, Burgos i Madrid, i n'ha fet un remake molt particular: una refilmació pla a pla dels paisatges i els decorats sense els personatges, només recordats amb la banda sonora, els sons i els diàlegs originals.

L'impacte, tan i tan sovint nefast, de l'home en la natura i l'impacte de la natura, desfermada i venjativa, en edificis abandonats i oblidats per l'home són reflexions que aborden, respectivament, les obres de Federico Guzmán (ha esculpit un home arbre) i de Lara Almarcegui (autora d'una guia de ruïnes d'Holanda, el país on viu).

L'arquitectura compromesa de Santiago Cirugeda, que no es dóna mai per vençut en la recerca de solucions per als que més necessiten ocupar un espai que no tenen, no està allunyada, en clau conceptual, dels senyals de circulació que va rescatar Ibon Aranberri d'un poble navarrès just abans que fos negat per les aigües d'un pantà.

En canvi, Dora García incideix en el lloc de l'art; de fet, en el no-lloc: la seva obra és una porta tancada. I Fernando Renes confessa l'ansietat que li provoca el procés creatiu en una animació.

La sacralització turística de les pedres del passat (en un projecte fotogràfic de Bleda y Rosa), les desavinences de l'home i la dona postmoderns (Cristina Lucas ha creat dues boles del món que es reparteixen la denominació dels òrgans sexuals: llàstima que ningú li ha explicat que la figa d'Itàlia és la mateixa que la de Catalunya) i el regenerador neodadaisme del tàndem català David Bestué i Marc Vives són, sens dubte, bones noves per celebrar els deu anys de Generaciones.