La Fundació Suñol traça en una mostra el rol del signe i l'escriptura en la pintura de l'últim mig segle
En plena revolució cubista, Picasso s'encomanà al seu geni en un polèmic i incomprès collage fet amb un retall de diari. Ningú no va entendre que l'escriptura pogués jugar cap paper en una pintura, però el cert és que Picasso havia inaugurat una nova dimensió de creativitat que s'han fet seva artistes de tot el segle XX, i fins arribar als inicis del XXI. Estirant d'aquest fil, la Fundació Suñol inaugura dijous (19h) l'exposició Signes i escriptures, farcida amb 42 obres de la Col·lecció Suñol que tracen un recorregut per l'art dels anys setanta cap aquí.
A través d'obres d'Antoni Tàpies, Robert Llimós, Joan Rabascall, Ignasi Aballí, Zush, Joan Pere Viladecans, Sergi Aguilar, Antoni Miralda, Carlos Pazos i Lawrence Weiner, entre altres autors, l'exposició representa un gest de complicitat amb l'espectador perquè perdi la por de submergir-se en un fons d'obres que contenen signes, lletres, alfabets, paraules o escriptures que basculen entre el missatge explícit i el críptic, tot i que sovint ocupen l'estadi intermedi de la suggestió. Així, l'exposició abraça des d'una pintura de Llimós de principi dels setanta atapeïda de signes primitius que tan sols designen un espai ple fins a una fotografia que Darío Villalba va fer a mitjan dels setanta al grafit de traç malaltís que hi havia en una paret d'un centre de salut mental a Alemanya.
Aquest projecte expositiu (que es podrà visitar fins al 25 de setembre) coincideix amb dues exposicions al Macba que tracten la presència del llenguatge textual en l'art visual: una exposició del francès Gil J. Wolman, un dels membres més destacats del moviment artístic i intel·lectual del lletrisme, i una altra del català Benet Rossell (que també s'inaugura dijous).