Victòria cinematogràfica

Una de les constants de la filmografia de Marco Bellocchio, cineasta que mai no ha acabat de signar la defunció del cinema italià, són els personatges alienats per les institucions socials i polítiques, de les quals són víctimes que, a vegades, ho poden ser amb un inquietant consentiment. D'aquí que no és estrany que Bellocchio hagi fet atenció a Ida Dalser, amant entregada del jove Benito Mussolini, al qual va finançar en els inicis de la seva carrera política, i que va ser rebutjada per l'aleshores futur dictador feixista quan se li va començar a convertir en una molèstia que va durar molt de temps. Casat amb una altra dona, de la qual tenia una filla, poc després que Ida Dalser parís el seu fill Benito Albino, l'11 de novembre del 1915, Mussolini va intentar ignorar-la, però aquesta va perseguir-lo amb l'obsessió que la reconegués com la seva dona i que reconegués el seu fill. Un cop al poder, Mussolini va extremar totes les mesures per fer desaparèixer les proves de la seva relació amb Ida Dalser, que va ser internada l'any 1926 en un asil (i apartada del seu fill, també internat) i no va recuperar mai la llibertat abans de la seva mort, esdevinguda l'any 1937. Seduïda, manipulada, abusada i abandonada per Mussolini, la figura d'Ida Dalser és poc coneguda com a prova dels efectes perdurables del feixisme en la construcció (i la falsificació) de la memòria, sigui en l'àmbit personal o col·lectiu. Per tot plegat, Bellocchio va tenir la intuïció poderosa que aquesta història personal d'Ida Dalser i Mussolini oferia una perspectiva privilegiada per abordar el fenomen del feixisme.

Vincere, amb la seva dimensió operística per afrontar la naturalesa melodramàtica de la història d'Ida Dalser i a la vegada la posada en escena grandiloqüent del feixisme, és una pel·lícula poderosa i complexa. Magistral. Ida Dalser, interpretada amb intensitat per Giovanna Mezzogiorno, és mostrada com una figura tràgica i alhora patètica. Com si fos una metàfora d'Itàlia, és una víctima del feixisme que l'ha fascinat i que l'ha fet possible. El film barreja la recreació fictícia de la història d'Ida Dalser amb imatges d'arxiu, com ara noticiaris de l'època en què apareix el Mussolini real, una figura histriònica i grotesca. A partir d'un moment, en què es converteix en el dictador feixista, Mussolini deixa de ser representat per l'actor Filippo Timi, que reapareix encarnant el fill Benito, que a la vegada imita el seu pare com a reflex d'una alienació personal i un estat de bogeria col·lectiva. Un cop al poder, doncs, Mussolini se li fa a Ida Dalser una figura inaccessible que només pot observar a la pantalla, on la dona projecta el seu fantasma personal convertit en el monstre que Itàlia idolatra.