Mostra a Can Sisteré
El reciclatge poètic d'Antoni Llena
Llena, artista més adscrit al petit format, no va fer escultura pública fins
al 1992
Per a Hannover, Llena va projectar un tòtem de fusta que es destruïa
a si mateix
“El meu és un món de coses fràgils, tracto d'aprofitar-ho tot, sobretot aquelles coses que van a les escombraries”, diu l'artista Antoni Llena, mentre passeja per l'exposició Públic i privat, que aquests dies es pot veure al Centre d'Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. Aquesta és una exposició d'escultures conformada per elements que semblen que pengen d'un fil, però que paradoxalment estaven destinats a ser projectes monumentals. Llena (Barcelona, 1942) és un dels artistes catalans que més han explorat la fina frontera entre el que és petit i fràgil i el que és gran i fort.
El gran crític d'art Alexandre Cirici Pellicer el va descobrir als anys 60 quan Llena, aleshores monjo caputxí, elaborava petites escultures amb paper i filferros a la seva cel·la. Sense estar pràcticament en contacte amb el món exterior, amb l'instint creador com a base principal, aquelles petites obres connectaven amb alguns dels corrents artístics més transgressors del moment com l'arte povera italià o el conceptual, que utilitzaven els materials menys nobles i quotidians. Llena, sense deixar mai de ser fidel al seu esperit inicial, ha anat més enllà en les últimes dècades i s'ha atrevit amb l'escala monumental. Sembla contradictori, però aquestes peces, extremadament belles a causa de la seva debilitat, també poden formar part de l'espai públic i tenir el poder de transformar-lo.
L'exposició de Llena que ha organitzat Can Sisteré, i que només es veurà en aquest espai municipal de Santa Coloma dins un cicle que investiga la relació entre art i territori, inclou tota una sèrie d'obres, moltes de les quals provatures i maquetes, destinades a ser projectes monumentals. Una gran majoria s'han quedat simplement en projectes no realitzats per diversos motius. El més habitual, la falta de recursos a última hora per al projecte.
La màscara olímpica
Llena, que es considera a si mateix bàsicament pintor, no es va enfrontar a la gran escala escultòrica fins poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. L'Ajuntament de la ciutat va encarregar a l'artista povera italià Mario Merz una escultura per ser instal·lada just davant de les torres de la Vila Olímpica. “Merz s'hi va negar perquè per a ell era impossible situar una escultura monumental al costat de dos gratacels –recorda Llena–. Aleshores m'ho van proposar a mi. Era tot un repte, perquè jo mai havia fet obres a gran escala. De seguida em vaig adonar que Merz tenia raó, era molt difícil”. Així va néixer David i Goliat, una màscara gegantesca que s'erigeix sota el cel de la Vila Olímpica. “És com si, alçant el cap cap al cel, veiéssim un reflex de nosaltres mateixos. És una màscara flotant, l'ombra de la qual, de dia, es reprodueix a terra i va circulant. Com que és un espai de trànsit, se'n perd el sentit de monumentalitat. Li vaig posar el títol de David i Goliat perquè la màscara és com un cap degollat".
Un altre projecte encarregat per l'Ajuntament de Barcelona a Llena és Fantasmes públics i privats, una obra en vertical que s'estén al llarg de cinc pisos de celobert a les dependències municipals de la plaça Sant Miquel: “Era com fer un estenedor enmig de l'Ajuntament”.
Homenatge casteller
Però no tots els projectes encarregats per la municipalitat han arribat a bon terme. Un curiós monument d'homenatge als castellers, que s'havia d'instal·lar davant el mercat de Santa Caterina, ja s'ha aturat dues vegades per falta de recursos, l'últim cop fa un mes i mig. El monument, representat a l'exposició per una maqueta de mitjà format i una altra de petita i més esbossada, simula una arquitectura voladissa i que evita expressament el folklorisme. “És complicat, però he volgut lligar el que és popular amb el que és mític. Els castellers són una arquitectura que pot tornar a començar”. En l'escultura Llena hauria col·locat el vers de Paul Celan que diu: “Sóc més jo si tu ets més tu”, que en certa manera està en consonància amb l'esperit del fet casteller. Tampoc es va portar a terme una escultura en forma de tenda de campanya que s'havia d'instal·lar davant del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).
Llena també exposa les maquetes d'una escultura en homenatge a l'Onze de Setembre per a l'Ajuntament del Prat de Llobregat que representa el Decret de Nova Planta, totalment arrugat. Per al Prat, Llena també va dissenyar una de les escultures més subtils i volàtils de la mostra: una gran malla en forma d'arc, a través del qual s'hauria pogut passejar.
Llena, que és professor de l'Escola Eina i que habitualment escriu en mitjans com l'AVUI sobre la condició de l'art, va participar com a escultor en un concurs per a un parc de Hannover, a Alemanya. Hi va presentar quatre projectes. El més espectacular i a la vegada el més conceptual és una mena de tòtem gegant que s'“autocastra”, ja que inclou un giny mecànic que va tallant i tallant la fusta. “Hauria estat divertit que s'hagués pogut fer”, diu. Encara que segurament avui l'obra ja no hi seria.
Públic i privat.
Nova vida per a materials inusuals
El paper, el filferro, la cinta de les màquines d'escriure, la cinta adhesiva, la cel·lofana, el cartró... Són materials de la nostra vida quotidiana en què pràcticament no parem atenció. Per a Antoni Llena, però, aquests materials, industrials i gens nobles, són el suport principal del seu treball. “Miro de reciclar coses i els dono una vida immortal. No hi ha res inútil”, assegura Llena, que assenyala una de les escultures de l'exposició formada per un trosset de fusta falsa amb un tros de cinta adhesiva. “M'imagino que algú es pot espantar quan vegi això”, afegeix.
L'exposició d'Antoni Llena forma part d'un cicle sobre art i territori del centre de Can Sisteré que es va inaugurar a principis d'any. Al setembre el cicle portarà a Santa Coloma el particular univers del pintor Gino Rubert, mentre que a l'octubre es podrà veure sobre la revista d'art multidisciplinari La Cruda.